Abans, deien que les ànimes dels avantpassats retornaven en forma d’aparició la nit de Tots Sants, i se’ls rebia amb una espelma. Una festa que en l’actualitat s’ha traslladat a la nit del 31 d’octubre i que mundialment s’anomena Halloween. L’endemà es produeix una segona part, quan acudim al cementiri per visitar als difunts.
Vos he de confessar que sóc poc tradicional, i que sol ser precisament aquesta nit, la del pregó, quan faig un brindis al sentit més humà. Em passa perquè sempre pens en la llum de les persones i l’inici de les festes em sembla un moment dolcíssim. Perquè ralla de l’aventura que comença, la ciutat que em convida a viure moments emocionants, que s’emplenarà de somriures i d’estones compartides amb els amics. Tot açò, em descarrega un sac de tendresa i d’enyorança pels absents. I viuré nous encontres i retrobaments, farcits d’àpats i pomades, però en cada estança o reunió hi faltarà qualcú. Un cant únic que fa comunió entre fantasiejar el present i la màgia del galanteig viscut.
Aquesta nit serem tots davant l’Ajuntament, al cor de la ciutat, i escoltarem l’anunci de l’esclat dels dies més grans. I jo tindré dos pensaments. Un, per les persones que estimaven Gràcia i que ja no hi són. Un record per a ells. El segon, de rebuig. L’actualitat obliga: reclam unes festes lliures de comportaments masclistes, i de qualsevol actitud que vulneri la llibertat de les dones. Per favor, tots, responsabilitzeu-vos-en.
