No surt al llibre de text oficial, però sabem que a l’antiga Grècia un tal Alcibíades ja ho teoritzava: el poder disposa de dues palanques, una és la força, l’altra la por. S’ha tastat la força de la Direcció damunt l’alumnat díscol, rebel, que va gosar desafiar-la aixecant-se dels seus pupitres i posant urnes per demostrar al mestretites que al col·legi hi ha, si més no, una aula capaç de plantar cara als colonitzadors de cervells i hisendes.
Al crit de «no durem l’uniforme» es van alçar també algunes classes subalternes: antisistemites, suspesos de juny, desnonats del setembre, recuperants impossibles, etc. Reclamen el dret a ser com vulguin ser sense imposicions ni deixuplinals sabatines. Els llepes del pare aconselledor van repartir a betzef bescollades i cops de regla, i els líders de la revolta van ser reprimits durament. Uns van anar a raure al racó de pensar per una estona, que ja dura dos anys i espera...; altres van saltar les parets de la institució, cametes treis-me d’aquí, i, extramurs, no deixen de denunciar els tropells dels pares superiors. Sense gaire comprensió externa, tot sia dit.
-Digau «no ho faré més» i d’aquí un temps sereu perdonats i convenientment expulsats del centre- els del consell de Disciplina prometen; però encara que qualcú ha fet cama de conill, o sigui aconillint-se, els més obstinats mormolen serrant barres, vull dir entre dents: «Ho tornarem a fer».
El clenxinat Albert, aquell paio que en primer posava nuu a un cartell electoral per obtenir escó al consell de centre, ara enganya. Diu que les normes escolars i el reglament d’ordre intern són «La Democràcia»! I no. De fet, si lleis i reglaments fossin sacrosants i intocables, no caldrien Parlaments legislatius.
Ara es tracta de comprovar, seguint Alcibíades, si la por ha fet forat entre els qui es manifesten any rere any en cursa maratoniana, i que per l’article 155 reglamentari els han volgut fer perdre el curs. Cada setembre s’examinen, tot i que els severs tribunals oficials miren cap a una altra banda.
Els superiors no deixen d’adoctrinar i d’anar «a por ellos»: que si la inseguretat és màxima, que dins la normativa col·legial tot és possible, que no toleraran indisciplines... Vejam qui els comprarà el relat. L’alumnat que marca el pas darrera «el lábaro sagrado» hi combrega i tanca files. Odien als rebels. - Qui s’han cregut que són! Però ells tan sols voldrien pertànyer al seu col·legi propi.
