De què anam?

Avui toca

|

Valorar:

El calendari no s’atura mai i tot allò que ha d’arribar, arriba. I si no vaig errat avui deu ser l’11 de setembre. Una data amb records sagnants. Va ser tal dia com avui de l’any 1973 que els militars van acabar amb la democràcia a Xile i hi van instal·lar un règim de terror. I va ser el mateix dia de l’any 2001 que hi va haver els atemptats d’al-Qaeda als Estats Units, amb la destrucció de les Torres Bessones de Nova York.

Però més a prop commemoren un altre 11 de setembre també tràgic, el de 1714. És el dia que les tropes del rei borbó Felip V, amb l’ajut de l’exèrcit francès, van entrar a Barcelona, després d’un any de setge, i van donar per liquidada la corona d’Aragó. Menorca s’hi va veure implicada, perquè el monarca espanyol la va cedir a la Gran Bretanya, igual que Gibraltar, a canvi que els anglesos deixassin de socórrer els catalans.

Si visitau Barcelona, encara queden vestigis d’aquella derrota. Felip V va fer esfondrar prop d’un 25 per cent de la ciutat per construir, amb les seves pedres, la Ciutadella, la gran fortalesa destinada a mantenir a ratlla els barcelonins, si és que s’atrevien a reclamar les llibertats que havien perdut.

La fortalesa ja no existeix, però el seu espai l’ocupa ara el parc del mateix nom, destinat en una petita part al Zoo. Alguns dels seus edificis interiors encara es conserven, com la capella militar i l’arsenal, que per paradoxes de la vida més tard es va reconvertir en palau reial --sense que cap rei mai no l’ocupàs-- i a partir de 1932, amb la República, en seu del Parlament de Catalunya.

No se sol explicar, potser perquè hauria d’afrontar la història d’Espanya, que aquell mateix any Felip V va crear la Real Academia Española i va posar en marxa les mesures destinades a fer desaparèixer la llengua catalana. Per més que en açò darrer no se’n va sortir del tot, a pesar de la cort de hooligans que encara persisteixen en l’objectiu.

LA PRIMERA VEGADA que es va commemorar a Barcelona l’11 de setembre va ser el 1886. S’hi va celebrar una missa a l’església de Santa Maria del Mar –«La catedral del mar», segons la novel·la–, en record dels morts que el 1714 havien caigut en la defensa de la ciutat. Ara bé, una missa que no va tenir sermó, perquè el van prohibir.

Però encara no passarien dos anys que la ciutat va dedicar una estàtua de mida considerable a Rafael de Casanova, el seu conseller en cap en el dia fatídic de la derrota. I el monument es va anar convertint en el punt de trobada de tots aquells col·lectius que reivindicaven les institucions de govern que havia abolit Felip V.

El 1911 ja hi va haver les primeres detencions dels que es congregaven davant l’estàtua. I el 1915 el govern espanyol hi va prohibir qualsevol acte. És el mateix any de promulgació de la Llei de Jurisdiccions, que donava carta blanca als militars per jutjar a tot aquell que considerassin contrari a la unitat d’Espanya o a ells mateixos. Una llei que es mantindria fins a la victòria de la República, el 1931.

Durant els anys del franquisme no cal ser imaginatius per entendre que la festa va estar prohibida i perseguida. Fins i tot van retirar l’estàtua de Rafael de Casanova. Però així i tot, tothom que coneix Barcelona sap que cada 11 de setembre, misteriosament, apareixien centenars de ramells de flors al voltant d’allà on havia estat.

La història posterior potser ja és més coneguda. Des de 1976, l’11 de setembre és la festa nacional de Catalunya, que se celebra amb ofrenes al monument restaurat i amb manifestacions que a partir de 2012 han estat milionàries. Segurament en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut d’autonomia que el catalans havien votat en referèndum -legal!

Avui capvespre segurament la manifestació tornarà a reunir centenars de milers de catalans, o potser més d’un milió. Cosa que no impedirà que demà els diaris del règim –i les seves televisions altaveu– assegurin, com cada any, que hi havia més poca gent i que açò demostra que l’independentisme va de baixa...

Naturalment es continuaran equivocant, com s’equivoquen tots aquests polítics, de dreta i esquerra, que encara no han entès que quan tanta gent surt al carrer, qualque cosa deu succeir. I que, en democràcia, no hi hauria un altre remei que abordar la qüestió a partir del diàleg. Fins i tot ho ha entès així la dictadura de Xina, que s’ho pensa davant les mobilitzacions de la ciutat de Hong Kong.

Com es pot veure, la història té història i cada dia l’amplia. I avui l’11 de setembre ja és inseparable de dos dels seus promotors moderns, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Que duen dos anys en presó preventiva i que és difícil de creure que no sigui per haver-lo convertit en la mobilització pacífica més important de l’Europa contemporània.