De què anam?

Quin bordellot!

|

Valorar:

Poques paraules poden definir millor la situació actual que el mot «bordell» de la manera que l’empram a Menorca. Tot i que ahir me van assegurar que també el diven amb el mateix sentit a Castelló, a Mallorca i a alguna comarca de Catalunya.

És allò inevitable, que sempre sol succeir: juren que els països catalans no han existit mai, però quan grates una mica, sempre trobes el comú origen de les paraules. Un problema més per als addictes a la catalanofòbia...

Com que escric dilluns a vespre i no tenc cap bolla de vidre per veure el futur, no puc saber si el príncep de la Moncloa haurà decidit si es casa o no, encara que més tost sembla que serà que no. Si jo fos amic del senyor Pablo Iglesias, ja fa dies que li hauria recordat aquella dita menorquina d’«A ses bodes des fiol, qui no t’hi convida no te vol».

Però en realitat, si hi ha noces o no, ha deixat de ser la cosa més important. La que pesa i pesarà una bona estona és aquest bordellot en què s’ha instal·lat la política espanyola des d’aquell dia que va ser incapaç de gestionar racionalment el conflicte català i es va estimar més enviar-lo a judici.

Perquè per més que vulguin fer veure que és un problema resolt, el tenen allà enmig i de cada dues paraules que diven, una és per recordar-ho. Ho recorda el senyor Pablo Casado quan crida a construir la casa de l’unionisme sense cap por de compartir llit amb l’extrema dreta. Preferir el feixisme que l’independentisme no és una novetat en la història d’Espanya.

Ho recorda el senyor Albert Rivera, quan reclama que no hi hagi indult per a uns presos que encara no han estat sentenciats. I quan exigeix l’aplicació il·legal del 155 per acabar amb qualsevol aspiració catalana per anticipat. Açò seu ja és una obsessió.

I ho recorda també el senyor Pedro Sánchez, quan sap que ara, per ser president, també hauria de menester els vots dels independentistes... que ja els hi han regalat a l’avançada. Però que marcarien tota la legislatura, a la vista de les picades d’escorpí blanc que li dediquen el PP i Ciutadans des del dia que va desbancar el senyor Rajoy amb aquests mateixos vots. Per açò reclama la seva abstenció còmplice.

Però el senyor Sánchez sap també més coses. Que les enquestes li són favorables i que els seus adversaris tant de dreta com d’esquerra no passen pel millor moment. Que el senyor Casado viu ofegat de tanta merda de corrupció com es va descobrint cada dia en el seu partit. En queden gaires que no estiguin esquitxats?

I sap també, el senyor Sánchez, que el senyor Rivera està en caiguda lliure sense paracaigudes, perquè els poderosos grups econòmics que l’estalonaven ja no se’n fien d’ell i veuen més segur tornar a l’opció del PP o, si no hi ha un altre remei, del PSOE, que tampoc no els ha posat mai contra les cordes.

I és que tots els qui comanden des de darrere l’escenari enyoren aquells anys del bipartidisme en què, tan si governava un com l’altre, les companyies elèctriques -energètiques es fan dir ara- cada any repartien més guanys i els bancs la vivien grassa. Com ara, però sense la por que segons quina coalició de govern acabi amb els seus privilegis.

Clar que també enyoren aquella empenta del senyor Jordi Pujol, que a canvi de qualque promesa sempre estalonava la governabilitat d’Espanya, tant amb el PP com amb el PSOE. I que feia veure que, a canvi, havia obtingut uns guanys per a Catalunya que després es demostrava que no ho eren. Perquè ensoldemà de pactar amb ell, el nou govern espanyol els concedia també -i més- a les altres comunitats.

Ara bé, la cosa que no queda clar si sap, el senyor Sánchez, a pesar de les enquestes que l’afavoreixen, a pesar de la bona estrella que fins ara l’ha acompanyat, és si els votants de l’esquerra continuaran amb prou ànims per votar-lo, després d’aquest estiu de vacances polítiques a què els ha sotmès.

Segurament el senyor Iglesias també és conscient de tot açò que dic, i d’aquí li va venir, primer, la fal·lera de formar govern tot d’una, amb el PSOE. I ara, si ho cal, la resignació de davallar-se els calçons -com ell mateix diu- perquè el PSOE governi, encara que ell no hi sigui.

Però tan si hi ha govern com si hi ha eleccions -i aquest dimecres el lector ja ho sabrà-, el bordellot no hi ha qui l’aclareixi. No per la fragilitat del govern -si n’hi ha-, ni pels dubtes que creen unes noves eleccions -si es convoquen-, sinó perquè la política espanyola continua tenint entravessat i sense resoldre el conflicte català.

Que encara serà més gros si es continua sense aplicar el sentit comú i, el dia de la sentència, els presos polítics no són absolts, no de les faltes, sinó dels crims de què se’ls acusa en contra del criteri de les institucions internacionals més solvents.