Rallant en pla

Es mantra de sa desigualtat

| |

Valorar:

Despús-ahir, «Es Diari» publicava un interessant reportatge de Javier Gilabert sobre sa desigualtat a Menorca. Es titular: «Mahó lidera sa desigualtat. Sa diferència de rendes entre barris puja fins es 66 per cent». Sa zona més adinerada de Menorca és Malbúger i sa més pobra se troba en el sud des centre històric d’Alaior.

Segons s’Institut Nacional d’Estadística (INE), Mahó és es municipi de Menorca amb majors nivells de desigualtat econòmica entre es seus habitants, seguit de Ciutadella. Es barri de Tanques del Carme registra una renda mitja baixa de 26.629 euros per casa, mentres que no massa enfora, sa zona de Malbúger, registra 44.322 euros a s’any. Com dèiem, una diferència de 66,4 per cent. A Ciutadella, ses rendes més baixes s’ubiquen Dalt Es Penyals, entre es Carrer Santa Bàrbara i es Quintana de Mar, amb una renda de 25.554 euros. Ses més altes se situen cap as Camí de Ses Taronges, on trobam finques emblemàtiques com Son Morro o Son Olivaret. En es municipi de Ponent sa desigualtat entre rendes se queda en un 45,23 per cent.

Deia un lector que s’estudi no tenia en compte que precisament sa zona de Malbúger és on més gent ha hagut de malvendre ses cases per no poder pagar s’hipoteca i s’IBI -que es polítics mos han pujat augmentant es seus ingressos per aquest tribut fins un 75 per cent en dotze anys-. I ja sabem lo que els hi passa an aquelles famílies que no poden vendre quan no paguen s’hipoteca. Tampoc té en compte aquest estudi es problema de ses vivendes buides per sa pujada des lloguers, una problemàtica que afecta molt més a sa població que no sa desigualtat.

Es tema és… ¿tenim clar lo que és sa desigualtat? Hi ha dues qüestions bàsiques a tenir en compte sobre sa desigualtat. Per un costat, sa desigualtat no és sinònim de pobresa. Per s’altre, sa desigualtat tampoc és injusta. Vegem-ho:

Dintre de s’imaginari col·lectiu, es socialisme mos ha fet creure dins es nostros cervellets que es conceptes de pobresa i desigualtat són sinònims. Tant, que sa gent directament els confón com si se tractàs de lo mateix. Si hi ha pobres és perquè som desiguals; si sa desigualtat creix és perquè augmenta sa pobresa. Fals, però sa gent tendeix a creure-s’ho, sobretot en temps de crisi quan mos pensam que lo que deixa de guanyar una part de sa població és perquè ho guanya un altre. Però sa realitat és que al llarg des darrers dos-cents anys, es capitalisme ha estat capaç d’incrementar ses rendes de tots es ciutadans del món. Segons Angus Maddison, hem passat d’una renda per càpita mundial de 1.130 dòlars anuals a l’any 1820 a una de 12.400 en 2010, tot açò mentres sa població global no deixava de créixer, passant de 1.050 millons de persones fins es 7.000 millons d’avui en dia. Gràcies a s’economia de lliure mercat totes ses persones disposam d’una renda molt més alta, i açò que som sis mil millons més de persones que fa dos-cents anys.

Com il·lustra Juan Rallo: «Que hayamos conseguido multiplicar por 11 la renta per cápita del conjunto del planeta (e incluso por 20 en algunos países occidentales, como EEUU) ilustra claramente que la economía no es un juego de suma cero y que la desigualdad no es lo mismo que pobreza. Una sociedad puede ser muy igualitaria y muy pobre o bastante desigualitaria y rica: Albania, Bielorrusia, Irak, Kazajistán, Kosovo, Moldavia, Tayikistán o Ucrania son sociedades con una distribución de la renta bastante más igualitaria que la de España, pero en cambio son mucho más pobres. En cambio, Singapur es una sociedad mucho más desigual que España, pero con una renta per cápita mayor para todos los quintiles de la distribución de la renta».

Es juny de 2018, ets economistes Paul Hufe, Ravi Kanbur i Andreas Peichl van publicar un assaig on estudiaven sa desigualtat injusta existent dins sa societat europea. Es resultat és que només un 17,6 per cent de sa desigualtat existent en es trenta-un països europeus examinats té un origen injust. A Espanya és d’un 25 per cent i a EEUU d’un 32,6 per cent. Sa desigualtat només és injusta quan se deu a circumstàncies externes a sa voluntat de s’individu (es seu sexe, sa raça, es lloc de naixement o es nivell de renda des pares) o sempre que açò suposi mantenir una part de sa població dins sa pobresa. Perquè mos entenguem: és desigualtat injusta que una part de sa població espanyola visqui per davall de s’estàndar de pobresa (molts d’ells per mor de sa crisi o des nostro disfuncional mercat laboral), però no és injust que en Messi, en Cristiano Ronaldo o n’Amancio Ortega, fills de famílies treballadores, ara ingressin una millonada pes valor que generen. No, no és injust perquè s’ho han guanyat. Se diu meritocràcia. Lo injust seria que per voler-mos fer a tots iguals, s’Estat limitàs ets ingressos que podem obtenir es ciutadans. Seríem tots molt més iguals, sí, però més pobres.

No hem de fer cas a tots es cants de sirena de s’esquerra. Es problema actual des planeta no és es mantra de sa desigualtat, sinó sa pobresa. I encara hi queden millons de persones en situació de pobresa, encara que cada vegada manco. Sa prioritat de sa classe política hauria de ser erradicar sa pobresa en el món, no fer-mos a tots iguals (de pobres) i, per tant, distribuir sa misèria. Desigualtat no és pobresa.