Espanya té els pitjors polítics del planeta. D’on els treuen? Quin és el camí que han de recórrer per arribar a aquests llocs dirigents tan importants i de tanta responsabilitat? Existeix un passadís secret a la universitat Joan Carles I que connecta els seus soterranis polsegosos i plens de teranyines amb els soterranis de la Moncloa, del Congrés o del Senat? Si hi és l’hauríem d’obturar amb pasta de paper aprofitant els treballs de màster enquadernats regalats als polítics espanyols per aquesta fastuosa universitat madrilenya.
El dia 10 de novembre hi haurà noves eleccions perquè els polítics que podien formar govern mitjançant pactes no ho han sabut fer o no ho han volgut fer, que, al capdavall, acaba sent el mateix. Ja ho vaig advertir en un escrit antic (COTX). No és cap consol. És tan evident, era tan evident, que és irritant que només ho advertís un xitxarel·lo del periodisme com jo.
Els dirigents espanyols duen inscrit en les molècules del seu ADN la informació que els impossibilita pactar. No ho saben fer. És com demanar a un peix que s’enfili dalt un arbre. No és que els polítics espanyols siguin idiotes. No. No estan programats ni tenen les habilitats necessàries que els permeti pactar, cedir, fer concessions per arribar a un pacte, a un acord. O han de vèncer o han de ser vençuts. No coneixen altra cultura relacionada amb la política, amb la guerra i amb la diplomàcia que no sigui aquesta. Aixafar o ser aixafats. Derrotar o ser derrotats. Victòria o rendició. No saben practicar cap altre tipus de doctrina. Ho han heretat dels seus avantpassats. Van aixafar -genocidi és la paraula- els pobladors d’Amèrica i van ser aixafats per la Tercera Coalició a la batalla de Trafalgar, prop de les costes de Cadis; i van ser derrotats a les antigues colònies que van perdre de manera consecutiva com a conseqüència d’aquesta incapacitat d’arribar a pactes amb els territoris conquerits i posteriorment colonitzats.
La divisa d’Espanya du com a lema «Vèncer o ser vençuts» o, dit d’una manera més sanguinària, «Legionaris a lluitar, legionaris a morir». A o B. No hi ha un terme mig. No hi ha matisos. No debades -a vegades el subconscient els traeix- la ministra de Defensa en funcions, Margarita Robles, va declarar fa poques setmanes: «La Legió representa el millor de la història d’Espanya». Déu meu. El maleït inconscient! Gràcies Sigmund Freud! Precisament, el fundador de la Legió espanyola, el general José Millán-Astray, va tenir una topada sonada a la Universitat de Salamanca amb el pensador, professor i escriptor espanyol Miguel de Unamuno. El segon va pronunciar la famosa frase «Vencereu, però no convencereu» el 12 d’octubre de 1936, al paranimf, durant una cerimònia de la llavors anomenada Festa de la Raça i que ara ha suavitzat el nom i es diu Festa Nacional d’Espanya. La frase anava dirigida al fundador de la Legió Espanyola, que va increpar el discurs d’Unamuno amb crits de «Morin els intel·lectuals! Visca la mort!». Idò, Millán-Astray, i la força militar que aquest salvatge va fundar són els ídols i l’exemple a seguir per la ministra de Defensa en funcions, Margarita Robles. Com va cantar Sex Pistols: «No Future» («Good save the king»).
Així era Espanya. Així continua sent Espanya. Amb la diferència que continuam patint els Millán-Astray de torn, aplaudits pels nostres ministres aparentment d’esquerres; i no disposam dels intel·lectuals de l’alçada de Miguel de Unamuno que han estat substituïts per criats del Règim que, en tost d’enfrontar-se al poder -com en el cas relatat- l’estalonen a canvi de subvencions i de distincions diverses.
Com ha declarat Alejandro Amenábar, director de la pel·lícula Mientras dure la guerra, que tracta aquest episodi vergonyós entre Unamuno i Millán-Astray: «La Espanya actual es la que ideó Franco: flota aún como un fantasma».
És igual que el treguin del Valle de los Caídos (que encara s’ha de veure). Qui manava encara mana i els polítics actuals, de dretes o d’esquerres, ballen al so de la seva música espectral.
Pedro Sánchez ha volgut vèncer Pablo Iglesias en tost de convèncer Pablo Iglesias. Pedro Sánchez ha volgut vèncer Albert Rivera en tost de convèncer Albert Rivera. Pedro Sánchez ha volgut vèncer els partits independentistes en tost de convèncer els partits independentistes. I, el resultat, ja el coneixem tots els electors, noves eleccions que ens costaran a tots els espanyols 140.000.000 d’euros! Els polítics espanyols són uns inútils (Pedro Sánchez és qui té més responsabilitat perquè era qui tenia més escons i, per tant, més poder i més capacitat de negociació), són tots uns macatols.
Ep, aquí ens hem d’aturar. Què significa macatol? A Menorca és una paraula molt viva que no és recollida pel Diccionari Català Valencià Balear. Fa referència a una persona ignorant i obtusa. Gràcies a Francesc d’Albranca, que va dir que sobre etimologia tothom pot dir la seva, m’aventuraria a dir que macatol, que és un llinatge anglosaxó present a Filipines, era el cognom d’un soldat britànic destinat a Menorca durant la dominació anglesa que es devia destacar per les seves poques llums. En cas que no sigui així i qualcú ho demostri, el macatol passaré a ser jo.
