Quin país hi deu haver al món disposat a liquidar el 20 per cent de la seva capacitat econòmica? O a ofegar el 27 per cent de les seves exportacions? O a destruir el seu principal pol d’investigació científica? És una pregunta que hauria de tenir una fàcil resposta: cap.
Per açò me sembla que ja som uns quants que assistim a l’espectacle d’aquests darrers anys amb més sorpresa que indignació. Perquè la indignació té els seus límits: arriba un moment que ja estàs indignat. Però la sorpresa es pot convertir en un conte que no s’acaba mai, perquè cada dia n’hi ha una de nova.
Noves eleccions al Congrés i al Senat espanyols. I darrere, cinc anys perduts de debats estèrils i d’inanició del país, sense resoldre cap dels reptes que presenta el futur, que són molts i importants. Noves eleccions i els partits d’esquena al món. Obsessionats per una única cosa, com demostren cada dia amb les seves declaracions: Catalunya.
Embolicats amb togues i uniformes, exhibint lleis i preceptes i principis sagrats, però incapaços de fer l’única cosa sensata que ha après a fer la humanitat després de milions d’anys d’història: seure i rallar. Rallar hores i hores si és necessari. I anar a dormir cruixits de tanta conversa, però ensoldemà, tornar-hi i continuar parlant... Fins a trobar una via d’acord o sotmetre a votació els desacords.
No sembla tan difícil. Però res d’açò està succeint ni hi ha indicis que hagi d’arribar. Al contrari, el més fort sembla que no tengui un altre objectiu que acabar amb el més dèbil i ni li tolera el seu dret a la dignitat. Algú té coneixement d’alguna proposta dels grans partits que no sigui anar a garrotades?
I pel camí s’han anat aigualint tots els referents que conformen l’Estat de dret, al manco com l’enteníem tots aquells que fa quaranta anys reclamàvem democràcia. I com l’entenen encara tanta gent i tants de juristes i organitzacions que lluiten per la separació de poders i pel respecte dels drets humans.
Així és que tan a deveres com s’ha anat encongint el cos de la democràcia, s’ha anat imposant l’obsessió d’esclafar l’adversari, perquè com més poca democràcia, més capacitat d’anul·lar el dissident i de barrar-li la boca perquè ningú no el pugui escoltar.
Fa una setmana, quan es van mobilitzar fins a cinc-cents policies per detenir, de matinada, 9 activistes que dormien en domicili conegut, a ca seva, amb pares i fills, na Clara Ponsatí deia: «Això tot just comença». I en tan pocs dies ja li hem de donar la raó. I a més, s’ha incorporat un nou format jurídic: el Secret de Sumari Efervescent.
Els estudiants de Dret ja fa estona que asseguren que no hi ha cap relació entre allò que estudien a la Facultat i les actuacions a què assistim cada dia. Idò ara podran incorporar també aquest nou model de Sumari Secret, que ben segur que en el futur s’estudiarà arreu del món com a exemple de la singularitat espanyola.
Els detinguts, que finalment han estat 7, estan en presó preventiva, però els seus advocats no poden conèixer els fets de què se’ls acusa pel sant principi de Secret de Sumari... Però tota la premsa del règim va plena de filtracions d’aquest sumari, cada dia una de nova i cada vegada més surrealistes i esbojarrades.
I que serveixen per donar metralla a la campanya electoral de tots els partits que s’han apuntat al carro de les suposicions. És com si en comptes de voler treure Espanya del pou de sordidesa en què l’han enterrada, s’estimin més competir per rascar vots a costa de calumniar l’adversari català. Quan no es respecta la presumpció d’innocència, que queda de la justícia?
Pel que sembla, ara toca l’acusació de terrorisme, com si els espanyols fossin una gent estúpida i desmemoriada que no sabés perfectament que és el terrorisme. I que no l’hagués viscut en carn pròpia durant tants anys. I que no hagués hagut de plorar centenars i centenars de morts innocents. És vergonyós.
Potser haurem d’acabar coincidint amb allò que diven tants d’observadors. Que el problema que no pot pair l’integrisme espanyol no és que a Catalunya hi hagi independentistes, sinó que no hi ha manera que deixin de ser pacífics.
