L’altre nit, assabentada de l’arribada d’una nova pastera a Menorca, vaig fer un comentari amb una amiga. Solem seguir les notícies envers la situació del Mediterrani i consternada, em diu: «Oh, no! Haurem d’aguantar l’onada de comentaris xenòfobs».
Sí que sorprèn, perquè la majoria sentencia ignorant tot el drama que hi ha al darrere. Torn a mirar la fotografia del diari, i pens que hi havia 10 persones dintre d’aquesta petita tèquina, des d’Algèria. Una catàstrofe que s’ha donat en dues ocasions a les nostres cales, l’argument de qualcú que abandona ca seva, o la fam, o la guerra, i creua continents per tal d’assolir un respir. La majoria de vegades, enganat per les màfies. I pens en la mar oberta, la roba mullada, i l’ànima rompuda. I record els seus rostres quan cerquen el contacte amb les famílies a través de missatges privats de les xares socials. I aquell instant que aconsegueixen rallar amb les seves mares exclamant que continuen vius.
La reacció tangible més corrent de la immigració és de rebuig. I es succeeixen els comentaris negatius, condemnant-los a tornar a casa seva, i castigant els que aconsegueixen accedir de manera regular. I els diem que ens roben la feina, i els culpem de la precarietat general.
És cert que sempre són uns pocs que fan molta renou, fent visible l’ànsia de menyspreu. Però no ens enganyem, la resta de la societat mostra una total indiferència. No hi ha cap voluntat d’arreglar aquest tragèdia.
