De què anam?

Ni amb picarol, no convencen

|

Valorar:

Potser saben l’anècdota que escrivia un cronista l’any 1952, a la «Revista de Menorca». Va ser quan una delegació de les autoritats de l’Illa va visitar la capital d’Algèria, l’Alger, per reunir-se amb la colònia menorquina d’aquell país, que me sembla recordar que va arribar a ser de més de 20.000 persones.

Diu el cronista que es va celebrar un banquet amb els obligats parlaments. I que un dels vinguts de Menorca va fer un discurs d’aquells que no s’acaben mai. Rallava i rallava sense aturador. I com que aquesta situació sol ser recurrent, ja es poden pensar les cares que feia tothom. És quan un cambrer àrab, prou vinculat amb la colònia com per expressar-se en català, li va dir al cronista: «Quin picarol té aquest senyor!».

L’anècdota la vaig llegir fa molts anys i mes tard me la va recordar el llibre de Marta Marfany «Els menorquins d’Algèria», que recoman. El va publicar l’Abadia de Montserrat. I aquests dies per força l’he tornada a recordar, per raons que podran entendre: l’arribada d’uns quants algerians a Menorca, en una tèquina; ...i els primers discursos d’aquesta campanya electoral absurda.

Dels algerians no en rallaré, perquè hi ha coses òbvies. Anit ho deia el Mago Pop en un programa de TV3, ell precisament que va néixer en un dels barris més marginals de Catalunya: «El lloc on neixes et marca però no et limita». I els 20.000 menorquins d’Alger en són la millor prova. Per entendre-ho només cal tenir una cosa: humanitat.

Però en canvi, per més humanitat que hi posis, no hi ha manera d’entendre els discursos d’aquesta campanya electoral. Fa la impressió que el problema no són els polítics que s’hi presenten, sinó els electors, pobres desgraciats que vam ser incapaços de votar prou bé com per merèixer el seu respecte.

A Catalunya l’experiència és diferent. Aquí els que guanyen les eleccions, sí que volen governar, però no els deixen. Els envien a la presó o, si ja els tenien tancats, no els deixen sortir... Per més que fins a dia d’avui no tenguin cap sentència en contra seva. El dia que el tema arribi als tribunals europeus -i va de camí-, la traca serà sonada.

Però d’açò ja en rallarem la setmana entrant, per no rompre el monopoli que els partits espanyols volen tenir ara sobre aquest tema. Com a elector potencial, he de reconèixer que aquests dies el Paracetamol a ca meva va que vola de tant de canvi de discurs, i que potser optarem pels taps d’orella, que també els venen a les farmàcies.

És que no ho han sentit que el senyor Rajoy i el senyor Felipe González ara volen que els seus partits respectius comencin un idil·li? I que el senyor Rivera li fa l’ullet al senyor Sánchez? I que el senyor Casado li dedica amoretes? Ja ho deim a Menorca, i a l’Empordà: «Qui tira pedretes, tira amoretes».

Clar que el senyor Sánchez es fa l’homo dur, aparentment insensible a aquests nous amants. Però és que Espanya ja va votar que en tingués uns altres d’amors, i ell els va abandonar «como se abandonan los zapatos viejos», que diria el cantant. I en set mesos ha suat molt per treure Franco del Valle, però ni una gota per derogar ni la llei mordassa ni la legislació laboral que va instaurar el PP.

Mentrestant el senyor Iglesias veu com li creix la criatura -segurament engendrada de la seva arrogància-, que potser li farà encara més difícil arribar a forçar un govern d’esquerres amb els socialistes. I és que el senyor Errejón costa encara de saber si forma part de la solució o del problema, però la manera com ha aterrat a Catalunya o a Balears és de poc refiar.

Els afeccionats al teatre diven que uns bons actors poden salvar una mala obra. Però en aquest cas, els actors són encara pitjors que l’obra. Només cal veure el senyor Casado, que ara fa posat de bon al·lot de centre, però que continua fent l’amor amb el senyor Abascal. Una extrema dreta que mentre difama les víctimes del franquisme, fa desastres a les comunitats on li han donat ‘mando’.

O el senyor Rivera, que ara que el seu partit es fon, li dedica moixonies al senyor Sánchez. Però que a la vegada té tan poca esma que no es pot estar d’organitzar una xarlotada al Parlament català... I no per atacar al president Torra -al qual li rebufaria l’atac- sinó al PSC, que és qui recapta els vots del PSOE a Catalunya.

Clar que tot plegat també podria tenir una altra explicació. Que tret dels partits locals, tots actuen a contrapàs. A les ordres dels qui comanden realment Espanya des de darrere l’escenari. I que són fàcils d’afinar si repassam els consells d’administració on van acabar Aznar, González i tots els altres. O miram qui va davant a les cotitzacions de la Borsa.

Seria interessant veure què succeeix si els votants es rebel·len i voten exactament igual que fa set mesos, que me sembla que seria la p... més grossa que els hi podrien fer. Perquè deixar de votar de tant d’oi que fa tot, encara seria fer-los un favor.