Existeix una litúrgia del dolor. Davant un fet advers greu, existeix sempre una reacció humana, necessària i lloable, tot i que darrerament el culte a la fotografia i les xarxes socials ha creat carregoses carreres per veure qui és més sensible i solidari d’aparador. La reacció davant el fet lamentable sol ser voluntariosa, enèrgica i, fins i tot, efectiva. A urgències a un sempre el solen atendre ràpid i bé si l’avaria és grossa.
En el cas de l’administració, l’efervescència del moment i la necessitat de no quedar aturat comporta sovint l’anunci de mesures que sonen bé i moltes vegades acaben regulín, o ni açò.
Una cosa és ser atès a urgències i l’altre que a un li donin hora quan toca per a la posterior visita del traumatòleg. Va morir Spanair i vam tenir OSP amb Madrid. Ara cada licitació és un calvari. Ens oferim a acollir desenes d’immigrants a la deriva, però n’arriben mitja dotzena amb una barqueta de pescar serrans i ens agafen en faldaret.
El cap de fibló que fa gairebé un any va bufar les espelmes elèctriques de mitja illa va generar l’anunci enlluernador de mesures que ni s’han vist ni es veuran, i unes elèctriques ajudes que de moment no il·luminen res.
Thomas Cook ha fet figa amb una llarga llista de damnificats, empreses tan privades com ho eren els videoclubs, fet que ha merescut una reacció pública comprensible, tot i que l’escopeta dels milions sembla mal calibrada. No havent-hi vides humanes en perill, bé faria el Govern de contar fins a déu. El Consell, tant amb Mr. Cook com amb els aranzels al formatge, anuncia, curiosament, similars receptes de xoc: més promoció i obrir nous mercats, com si fóssim Marco Polo. No fascinen, però poc marge més tenim aquí.
És fantàstic reaccionar de pressa i amb energia quan algú ho necessita, i per açò es paguen impostos i es necessita un aparell públic potent. Però les proclames inflamades han de tenir uns bons fonaments i l’energia s’ha de mantenir quan els fotògrafs enfoquen cap a una altra banda.
