Pedraules

Ajax (450)

| |

Valorar:

L’anècdota és verídica. Vivíem a l’Avinguda Verge del Toro de Ferreries, davant el bar l’OAR, i disposàvem d’una cotxeria que donava al pati del primer pis -a Barcelona l’anomenarien principal- i que guaitava directament al carrer. Venien a jugar a la cotxeria -en dèiem així, sa cotxeria o, a la nostra manera infantil, es Club- molts d’amics perquè allà ningú no ens vigilava -encara que els adults ho hauríem d’haver fet perquè vam descobrir el secret que et permet provocar explosions- i teníem un futbolí vell, un ping-pong que fabricàvem nosaltres mateixos comprant una làmina de conglomerat i uns cavallets d’una de les moltes fusteries de Ferreries, pintura i pinzells de la botiga de la plaça Espanya -també coneguda com plaça de l’OAR- que ostentava el fundador de Mobles Allès que ja s’havia retirat i havia deixat la important fàbrica de mobles als seus fills. Pintar el ping-pong era una de els tasques més excitants de les moltes activitats excitants que duien a terme durant aquella època rude, salvatge, lluminosa, inconscient i excitant. La tria del color verd ja era una demostració d’intencions. Ens agradava el verd clar, el verd dels pins, el verd irlandès, i no el verd menorquí més enfosquit, el verd carruatge, que es podia veure a les portes i a les persianes i que molta gent anomena verd anglès. Les línies blanques era el traç més dificultós. Compràvem cinta adhesiva que aferràvem damunt el conglomerat de fusta quan la pintura verda ja s’havia assecat. El llapis també hi intervenia. I el regle per traçar d’una manera clara i rectilínia els límits blancs de l’espai de joc. El so de les pilotes del futbolí rebotia per les fronteres del camp poblat de jugadors metàl·lics, plumbis i soferts, i la música característica de la topada de l’esfera de cel·luloide -sí, la mateixa matèria altament inflamable amb el qual es fabricaven i es projectaven a la pantalla blanca els somnis cinematogràfics- amb el conglomerat verd i amb la petita raqueta amb una cara de goma i una de rígida, projectaven una cançó única que atreia d’altres al·lots de la nostra mateixa edat o una mica majors. Un d’aquests més avançats, alt i semblant al flautista de Hamelín, ens va pintar a la paret el famós logo de color vermell de la sèrie de televisió El Santo que protagonitzava Roger Moore en el paper de l’aventurer sofisticat Simon Templar.

Les explosions? Ah, de dues castes. Les primeres eren molt simples i, per l’extrema perillositat, s’havien de produir a l’exterior. El foc hi intervenia, naturalment, i quasi n’era l’únic protagonista. En un solar abandonat fèiem una foguera amb les deixalles que s’hi acumulaven -plàstics, laques i pintures seques de les fàbriques de mobles dels voltants, papers, etcètera- i, quan el foc agafava unes considerables dimensions, hi llançàvem esprais buits que, passats uns segons, explotaven com si fossin granades i s’elevaven uns deu metres provocant un brogit meravellós que espargia escates de metralla incandescent per tot arreu.

Aquestes explosions es feien a cel obert i no implicaven cap perill artiller. Les segones explosions -o, si he de ser exacte, la segona explosió- es va produir en un lloc domèstic. En concret al rentador de la cotxeria. Un amic més gran, tal vegada de l’edat del flautista, es va tancar dins el rentador i va provocar una violenta detonació. No sé què va fer, devia mesclar els productes de la neteja allà guardats i, com que tenia coneixements de química perquè el seu avi era el famós farmacèutic del poble, va causar un bell esclat que no va causar danys materials. Va sortir del rentador amb les celles socarrimades, els ulls esbandits i una aura d’admiració -una aureola semblant al cercle que coronava la silueta del Santo- que, si més no en el meu cas, no ha perdut des d’aquell dia.

I aquí en vull aturar. Què hi havia exactament dins el rentador que, amb una sàvia i precisa mescla, provocava una explosió? Lleixiu? Vinagre? Sosa càustica? Amoníac? Detergent en pols per a la rentadora? Ho desconec. El que sí sé amb seguretat és que el detergent granulós era de la marca Ajax. Per aquella època, finals de la dècada del seixanta i principis dels setanta del segle XX, era molt famosa aquesta marca entre les mestresses de casa i els seus fills perquè el seu interior contenia una figura blanca d’un genet armat amb una llança. Què he volgut dit amb tot plegat? Que, després de les detencions dels independentistes catalans acusats de terrorisme, tu, estimat lector, estimada lectora, ets susceptible, si ets mitjanament net, de ser acusat dels mateixos càrrecs. Segurament no et vindran a cercar perquè l’objectiu actual són els independentistes catalans però un dia tal vegada vindran a per tu i et sabrà greu no haver aixecat la veu.

AJAX. Detergent de triple acció de l’any 1966 que contenia en el seu interior una figura blanca d’un cavaller amb una llança. Els al·lots d’aquella època anàvem destrets per aquesta joguina de goma