Rallant en pla

Un cop d’estat de llibre

| |

Valorar:

No som jurista, i Déu me’n guard de posar-me en camies d’onze vares. Però som espanyol, i com que sa Constitució empara es meu dret a sa llibertat d’expressió, no veig per què hauríem de callar tots es ciutadans que mos sentim decepcionats amb es Tribunal Suprem per sa sentència des judici des cop d’estat de s’1 d’octubre des separatisme català. Una sentència que fa massa tuf a política, condemnant es polítics colpistes catalans a un delicte de sedició, malversació de fons públics i desobediència, però no de rebel·lió.

¿Quina és sa diferència entre sedició i rebel·lió? Segons s’article 544 des Codi Penal: «Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones». En canvi, s’article 472 des CP diu que: «son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución».

Rallant en plata, es Tribunal Suprem reconeix s’existència de violència durant es procés separatista, «però no prou» com per condemnar per delicte de rebel·lió. Diuen ses senyories que es fets ocorreguts a Catalunya s’octubre de 2017 van ser «insuficientes para imponer de hecho la efectiva independencia territorial y la derogación de la Constitución en el territorio catalán». O sigui, ¿que hem d’esperar a que es separatisme conseguesqui es seu objectiu de rompre Espanya per poder condemnar per delicte de rebel·lió? No sé si som jo o vostès també estan flipant. Perquè tots sabem que s’Estat va haver d’intervenir amb s’aplicació de s’article 155 després que es Parlament de Catalunya aprovàs ses lleis de desconnexió (de sa democràcia espanyola) i després que Carles Puigdemont declaràs unilateralment s’independència.

Quaranta anys d’hegemonia i corrupció nacionalista, sa politisació des poder judicial, sa por a Estrasburg i sa pressió d’uns medis de comunicació en mans d’una esquerra desnortada han fet que es Tribunal Suprem faci sa farina blana contra es cop d’estat des secessionisme català.

Es demòcrates espanyols hem perdut sa batalla judicial. Perquè no es tractava dets anys que els hi caiguessin an es polítics colpistes, sinó de que quedàs clar que s’estava jutjant un cop d’estat. Però gràcies a sa gran feina des difunt Fiscal General, José Manuel Maza, i a sa fermesa des Fiscal des Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, encara hi som a temps de guanyar sa batalla des relat, de s’opinió pública.

Sa Majestat Felip VI no va fer un discurs públic en defensa de s’orde constitucional a Catalunya per una baralla de carrer. Més de 1.000.000 de persones no se van manifestar a Barcelona amb banderes catalanes i espanyoles per un delicte contra sa seguretat vial. Edmundo Bal no va ser expulsat de s’Advocacia de s’Estat per casualitat. Com va dir Zaragoza: «Hay que llamar a las cosas por su nombre. Hubo violencia física contra las personas. Hubo violencia compulsiva o intimidatoria. Lo que sucedió en Cataluña entre marzo del 2015 y octubre del 2017 es lo que, en la terminología de Kelsen, ese ilustre jurista austríaco que tuvo que huir en los años treinta a Estados Unidos ante el auge del nazismo se llama Golpe de Estado. Fue un golpe de Estado. Que a juicio de Kelsen es la sustitución de un orden jurídico por otro por medios ilegales».

S’article 472 des Codi Penal diu ben clar que existeix delicte de rebel·lió quan se pretén «derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución» i «declarar la independencia de una parte del territorio nacional». Açò és, ni més ni manco, lo que van fer s’octubre de 2017 es dirigents colpistes catalans. I com ha demostrat sa Fiscalia, es caràcter violent de sa rebel·lió no implica que siguin necessaris ni sa violència greu, ni sa violència armada. No fan falta armes ni militars perquè uns governants se rebel·lin contra sa legalitat vigent.

A Espanya no se persegueixen ses idees polítiques de ningú. No s’ha jutjat ni s’ha perseguit an es separatisme, sinó a uns polítics que s’han sublevat contra s’Estat, que han desobeït totes ses sentències des Tribunal Constitucional, que han esmicolat ses lleis de sa convivència, que han romput s’orde constitucional, que han enfrontat a milers de ciutadans contra es servidors de s’orde públic, que han obstaculisat greument ses actuacions judicials i que han destinat fons públics a activitats il·lícites contra sa democràcia espanyola.

No pot ser només delicte de sedició contra s’orde públic lo que és un atac i una autèntica rebel·lió contra s’orde constitucional, contra sa llibertat dets espanyols i contra sa sobirania nacional. Derogar sa Constitució Espanyola de 1978 refrendada pes poble espanyol per establir un nou règim a través d’un referèndum il·legal sense garanties democràtiques és un cop d’estat de llibre que mereixia sa resposta més contundent de s’Estat de Dret. No ha estat així. Es demòcrates espanyols respectarem sa justícia —a diferència des separatisme català—, però no oblidarem mai qui ha atemptat contra sa pau i contra sa convivència.