Antígona desobeeix les ordres del tirà Creont i, empesa per un deure moral, enterrarà son germà Polínices per assegurar-li el repòs etern. Polínices havia lluitat a les portes de Tebes contra son germà Etèocles, qui defensava l’statu quo de la ciutat front als qui volien canviar-lo. Morts tots dos, Etèocles era sepultat amb honors d’heroi i Polínices, considerat ‘sediciós’ pel poder, rebia el càstig màxim: el seu cadàver seria vilipendiat com a past de carronyaires. La desobediència de la germana d’ambdós als dictats de Creont li causarà una mort cruel per inanició tancada dins una gruta, i Antígona l’entoma.
Els esdeveniments del «Procés» recorden la tragèdia de Sòfocles i molts ciutadans de dins i fora de Catalunya, indignats per una condemna injusta als qui gosen desafiar el poder del Leviatan espanyol, es demanen i ara què fem. Manifestar respecte i submissió a la sentència, que vol dir «acatar-la» (acotar coll), o desobeir civilment des d’ara allò que es consideri inacceptable? Obeir és executar allò que algú mana. I si aquest «algú» va passat de rosca (no és d’ara; hi ha un llarg recorregut històric d’injustícies i afrontes), serà legítim aplicar el prefix de negació des-.
En democràcia, des-obeir ha de ser possible; més encara, pot ser necessari per a la dignitat ciutadana o de tot un poble. Ara bé, açò té conseqüències i s’hauran d’assumir. Com ens recorda Rawls, «la desobediència civil significa que, assumint el fonamental de l’estat de dret (maldament tengui imperfeccions), i, en especial, els principis de justícia que el regeixen,significa que es duu a terme una forma de dissensió». Se situarà, idò, a la frontera externa de la llei. En una acció de desobediència civil, hi pot haver una finalitat política, una aspiració a aconseguir grans consensos entorn a projectes legítims amb efectes pedagògics i pacífics; però, és clar, també implica l’acceptació de les conseqüències que «la llei Creont» imposa. Així van ser les accions de Gandhi i de Rosa Parks, per esmentar-ne dues de les més citades.
En futbol hi ha «faltes tàctiques», accions sancionables que cerquen objectius més enllà del moment de joc. Targes grogues per trencar el ritme, per poder jugar dues setmanes endavant... Se n’accepten les conseqüències, però l’objectiu real és la denúncia sobre un fenomen (fam, desigualtats...) i una percepció (lleis injustes, regles trucades...). Serà per açò que des de la Generalitat es demana a la gent que desobeesqui perquè ells ja s’encarreguen d’acatar...?
