Diu un periodista que va ser director del diari «La Vanguardia» que les casualitats en la vida succeeixen, però en política bonibé mai. Si fos d’una altra manera, podríem arribar a creure que Catalunya és el país de la carambola, perquè aquests anys ha patit ‘casualitats’ polítiques a betzef.
Ara no les repassarem, però van des del misteriós imam de Ripoll dels atemptats de la Rambla i de Cambrils fins a la obcecació d’anomenar «tumult» a la manifestació pacífica del 27 de setembre de 2017. Casualitat: el criteri de la sentència ha estat que era un tumult, que vol dir motí, amb la greu penalització que li assigna el Codi Penal.
Però hi ha casualitats més recents. Dues setmanes abans de la sentència famosa, van moure cinc-cents policies per detenir -a ca seva i de matinada- 9 individus presumptament aspirants a terrorista. L’opinió catalana ho va rebre amb absoluta incredulitat, perquè el consens sobre el pacifisme del procés és general.
Set d’aquests individus continuen en presó preventiva, sense que es tengui coneixement de quins són els fets de què se’ls acusa. Però és a partir d’aquesta casualitat -després de tants anys de poar sense trobar aigo- que els partits del règim van encetar la campanya de l’independentista terrorista. Ho han escampat arreu, a crits, i ho han escenificat al Parlament de Catalunya acusant el president Torra.
És en aquest ambient que arriba el dia de la sentència i la reacció d’un ampli sector de la societat catalana. Ja sabem que la part més vistosa han estat la crema de contenidors de fems i els còdols voladors contra la policia. Però han succeït coses de més calat i que sembla que es volen obviar.
D’entrada, una enquesta del diari «La Vanguardia», unionista recalcitrant, reconeixent que el 80 per cent de la població catalana està en contra de les penes que imposa la sentència. No hauria de ser cap sorpresa per a ningú que hagi viscut de prop la realitat i la contrasti amb els delictes a què es condemna els acusats.
I la població s’ha mobilitzat com, sincerament, jo no havia vist mai. Ni en els dies finals del franquisme. La protesta ha estat multitudinària a cada poble i a cada ciutat. Les cinc marxes de 100 quilòmetres que han confluït a Barcelona són, amb tota la seva magnitud, només una mostra. La indignació ha arribat als camps d’esports, als teatres o al mateix Liceu, sense obviar els pronunciaments de tota casta d’entitats, també econòmiques, o la pregària religiosa.
Per açò és obligat posar els aldarulls, que per desgràcia també hi ha hagut, en el seu context. I en el del món. I recordar la violència extrema que ha provocat a Equador l’encariment de la benzina. I a Xile la pujada del preu del metro, i al Líban la corrupció del govern, i a Hong Kong la pèrdua de llibertats, sense oblidar els armilles grogues de França.
En cada un d’aquest casos, frescos com un ou acabat de pondre, s’ha viscut molta més violència que a la Barcelona de la setmana passada, inclosa la d’origen policial, per més que s’ha de lamentar un policia i una manifestant en estat greu, i quatre més que perdran un ull. Ara bé, per contrast, ha fet encara més evident el pacifisme que va presidir el procés i el disbarat de les penes amb què s’ha castigat.
Tampoc la reacció dels partits espanyols no ha estat la mateixa que en aquests altres països, on els governs han adoptat mesures per calmar els ciutadans. I han dialogat amb els seus representants. Aquí, PP i Ciudadanos han aprofitat els aldarulls per tirar més llenya al foc, avam si rasclen qualque vot. I el govern, de xàtxara amb ells en comptes de dialogar, com obliga la situació, amb l’únic representant legítim dels catalans, que és el president de la Generalitat. Per més que no li agradi.
Quan el senyor Sánchez diu que amb el senyor Torra no hi vol rallar ni per telèfon perquè no condemna la violència, potser podrà convèncer a tot Espanya. Però a Catalunya no, perquè el president Torra tindrà molts de defectes, però és un pacifista a ultrança i ho proclama cada vegada que obre la boca.
L’onada que ha provocat la sentència tot just ha començat. Creixerà amb el judici del major Trapero, i amb el dels altres més de cent càrrecs de la Generalitat pendents. I es complicarà amb les novetats d’aquest dilluns: la imputació de Gonzalo Boye, advocat de Puigdemont, el registre de l’Associació Catalana de Municipis a la caça del seu expresident, l’ara conseller d’Interior Miquel Buch, i la investigació dels viatges d’Òmnium Cultural. Tres ‘casualitats’ més per animar el despropòsit.
Així és que faria bé el president Sánchez de seure i rallar amb el president Torra, com li reclama avui la societat catalana, incloses les patronals i els sindicats. Per més que aquesta acció li faci perdre uns quants vots en aquesta campanya electoral del desastre.
