Abans d’entrar en matèria, me decepciona que tot un filòleg com Girbau demostri un desconeixement tan gros sobre es vocabulari menorquí. Basta obrir es Diccionari català-valencià-balear -no li deu fer massa gràcia que n’Alcover posàs es balear i es valencià a sa mateixa altura que es català- per entèmer-se’n que pixar fora test no significa criticar sa punteria orinadora de ningú, sinó «parlar sense raó, sortir de la qüestió, dir disbarats». Per altra banda, diu molt de Girbau que enmig d’un debat lingüístic opini sobre es sastre que segons ell me vesteix cada dia -està bé ell per bufar en es brou- o consideri que es graduats en Història per s’Universitat de Barcelona no som historiadors. Sa veritat és que m’importa ben poc, però faltar as respecte i amollar opinions personals a intentar ferir es teu interlocutor en un debat no és propi d’un filòleg que pretén que el prenguin per seriós. Des seu pa en farà sopes.
Tornant a sa qüestió que mos interessa de ver, Girbau s’embulla més que un sac d’hams amb es seu propi argumentari. Diu que sa meua reflexió «Per què a sa Vall d’Aran, amb 9.930 habitants, li poden dir oficialment aranès a s’occità, i a Balears, amb 1.187.808 habitants, no li podem dir balear an es català?» no és vàlida per no sé quines històries d’una llei de 1990. Però acaba reconeguent, en efecte, lo que jo deia: que s’Estatut de Catalunya reconeix que sa llengua occitana se denomina aranés a sa Vall d’Aran. Fa anys que dic que una llengua pot rebre oficialment denominacions diferents. Agraesc que altres filòlegs ara se sumin a sa causa i reconeguin que a Menorca li hauríem de poder dir menorquí an es nostro idioma, i no deixaria de ser sa mateixa llengua de Ramon Llull, de Jaume I, d’Ausiàs March o de Frederic Mistral.
Crida s’atenció que Girbau xerri dets espanyols com si fóssim alienígenes o estrangers, quan ell és nat a Sabadell. I que jo sapi, Sabadell no és el Congo ni Groenlàndia, sinó Espanya. Però més enllà des seus sentiments, que són molt respectables, m’enrecord com ell, a sa conferència que va donar es Dia Europeu de ses Llengües, gemegava -amb raó- de que s’estat francès estava capolant s’occità, fins as punt de fer creure an es propis occitans que es seu idioma era un patois, un francès mal xerrat. En canvi, no veu lo que té davant es nassos: que sa classe política balear duu quaranta anys fent tres quarts de lo mateix aquí. Prohibint s’article salat a ses escoles, incomplint sistemàticament s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia que diu ses modalitats insulars des català de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera seran objecte d’especial estudi i protecció. Ni estudi, ni protecció ni un cap de llamps. Mos volen fer creure que es menorquí és un català mal xerrat que no té prou entitat per ser emprat en ets àmbits acadèmics i formals.
Sa qüestió no és que a sa llengua no se li digui català, sinó que se reconegui que també se li pot dir menorquí. Sa majoria de menorquins no tenim res en contra des català, ni contra s’unitat de sa llengua, però sí contra s’uniformitat. Com diu Joan Font Rosselló a En defensa des mallorquí: «Reconeixem que es balear (terme que comprèn es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc), es català, es rossellonès i es valencià formen part des mateix tronc lingüístic i per tant no tenim cap voluntat secessionista, senzillament volem que estiguin en peu d’igualtat com a conditio sine qua non per preservar sa branca baleàrica».
No s’entén que hi hagi filòlegs que aplaudesquin amb ses orelles perquè s’Estatut de Catalunya defensi es drets lingüístics dets aranesos, que no representen ni s’1% de sa població catalana, i en canvi, s’estufin tant perquè a ses Balears, amb 1.187.808 habitants volguem preservar sa nostra varietat lingüística. Es nom no fa la cosa, diuen… però treuen foc pes queixals quan mos senten rallar de balear i no de català. Touché!
