Joan F. López Casasnovas24/10/19 0:00
TW

El desig exigeix molt més que la necessitat. «El desig no té sentit del límit», va escriure la pensadora francesa Simone Weil. Per començar, els individus volen poder per tal que els altres no els dominin. Però si no van alerta, prest es poden trobar que han calcigat el límit més enllà del que, de fet, els altres estan intentant dominar. Diu el filòsof Slavoj Žižek que la rivalitat entre els éssers humans només es pot superar quan cada individu posa uns límits als seus desigs. Ara bé, quan hom s’adona que qui posa límits als desigs de la gent ho fa des de la desproporció (vegeu l’acarnissament de la sentència) i l’arbitrarietat («És així perquè ho dic jo!»), llavors la reacció dels sotmesos, quan aquests han assolit consciència de la injustícia, no pot sorprendre ningú.

Però la necessitat també hi és. El conflicte postsentència a Catalunya està fent emergir un actor social que desborda previsions. Són joves mobilitzats, majorment independentistes, però no tots, amb unes expectatives de futur fosquíssimes, amb unes esperances de vida digna quant a feina, igualtat, habitatge, medi ambient, drets socials, que són gairebé nul·les. No tenen por, inconscients o imprudents, s’enfronten als representants de l’ordre (o des-ordre?), cossos policials que actuen tan coordinadament que, a la pràctica, ja no cal que s’activin mecanismes excepcionals de la «llei de seguretat», segons Grande-Marlaska. Un ministre que, potser perquè ho és «d’interior», no deixa de repetir que «dentro de la Constitución, todo; fuera, nada». Quants d’anys fa que se sent a Espanya aquesta lletania? I res.

Amb el lliri a la mà, amb somriures i espelmetes no s’han fet mai revolucions. Com record ara les paraules de Josep Fontana!: qui té el poder mai no cedeix si no se sent directament amenaçat. Aquí res no canvia. Perquè la Unidad de la Patria (o de butxaca) està part damunt de la democràcia.

És la màscara que des d’instàncies del poder se’ls posa a tota hora: violents. I sí que n’hi ha que actuen amb una violència inusitada i rebutjable. Les institucions, tan allunyades dels desigs i necessitats d’aquest jovent, no saben com aburgesar-lo; no tenen alternativa per esbravar-ne la protesta. Estan cremant la força d’aquell referèndum, i no són ells. Les elits extractives en tenen prou amb la corrupció estructural i la violència sistèmica de sempre, aquesta sí que mata i costa mils de milions d’euros. La cosa no va sols de Catalunya.