El cervell humà és imprevisible. Capaç de dissenyar aplicacions que amb una aclucada d’ulls localitzen el podòleg més a mà o de construir elaborades obres literàries com la sentència del procés. Però també pot perpetrar aquelarres vergonyosos com el del Valle de los Caídos. I resulta curiós com un òrgan de tan gran potencial creador pot ser alhora víctima de paranys infantils. El més evident: les botigues posen samarretes a 4,99 euros perquè sembli que costen quatre i no cinc. I funciona l’enganyifa!
És la prova que els cèntims són residuals. Sabria dir vostè quants diners té a la cartera en monedes de menys de deu cèntims? Quantes n’hi deu haver, oblidades, a entranyes de sofàs, filtres de rentadores o butxaques de pantalons en desús! Quan al súper ens informen del cost de la compra, en haver dit la quantitat d’euros ja començam a bufar i buscar la VISA al moneder, sense escoltar la xifra dels cèntims.
Un botiguer m’explicava ahir que el preu de les bosses de plàstic, imposat per reduir-ne el consum, ha tingut un efecte discret. Moltes persones les demanen encara, fins i tot quan l’import de la compra és baix. Qui du bossa de casa ho fa per convicció, i qui no, per oblit o menfotisme, tampoc es veu dissuadit per cinc o deu cèntims més al tiquet.
A Balears produïm molts residus i en reciclam pocs. Perdura el mite que no serveix de res, malgrat que el problema és majúscul. A més de ser-ho, ho ha de semblar. Beníssim que enviïn a casa una explicació sobre on s’han de tirar els iogurts (i els sobres de paper amb finestreta de plàstic?), però l’efecte de la conscienciació té un sostre i no és alt. Si les bosses de plàstic són nocives, que les prohibeixin. Si no es recicla per devoció, s’ha d’imposar. La recollida porta a porta amb obligació de separar és una de les accions valentes que s’han d’implantar. Si de veritat el problema és tan greu, que ho és, s’acaba el temps dels dibuixets i bosses amb preus simbòlics. Uns pocs cèntims són residuals davant tanta falta de consciència.
