Un dels espectacles més impressionants que som capaç de recordar és el cel de la Vall una nit d’estiu de fa molts d’anys. Teníem les tendes del campament parroquial davall els pins i, em sembla, que havíem jugat a un joc nocturn de pistes que ens havia menat per tot aquell paisatge immens del nord de Menorca que va des de les platges als pinars passant pels camins i els foscos carreranys. Se sentien els grills, cantava en la foscor una òliba, les onades ens arribaven amplificades pels penyals. Aquella nit indesxifrable em vaig adonar de la meva petitesa i de la meva grandesa, vaig ser més conscient que mai de la meva solitud i de la meva participació en un grup universal. L’aire feia olor de pinassa i les estrelles efectuaven una pressió damunt el planeta de tal magnitud que semblava com si la immensa volta només encabís el nostre petit territori insular. Les estrelles, infinites i amb estels fugaços puntuals, s’aguantaven damunt els nostres caps plens de sal marina gràcies a una fragilitat negra que produïa vertigen i provisionalitat. Feia mal, aquella bellesa cent per cent natural, feia mal. No la podies abastar amb la mirada en la seva poderosa totalitat, encara no eres capaç de traduir-la en paraules; també t’era vedada la canalització, ni que fos burda o basta, amb els sentiments, amb les emocions. On era l’home? On havia deixat la seva petjada? Ja ho havia dit abans que jo nasqués T. S. Eliot en els seus elogiats Quatre quartets: «als humans / els costa suportar la realitat». El silenci individual va esdevenir estratègia. Un silenci meditatiu i nerviós tacat per una certa malenconia rasposa i àrida.
Després de sopar tocava la rotllana i el foc de camp. Sempre he odiat els campaments. Hi anava -La Vall- perquè els meus pares m’hi obligaven. Sempre he odiat -Barranc d’Algendar, Fornells, Sant Joan de Missa...- les colònies. Hi anava perquè els meus pares m’hi obligaven. Hi resten aquestes imatges, aquests bons records, els companys. Una nit, no sé si la mateixa del joc de la guineu, van demanar permís per unir-se a la rotllana del foc de camp dos músics. Eren catalans i tots dos traginaven una guitarra. Devien estar acampats també a La Vall o devien fer la volta a Menorca: l’únic que sé és que, sigil·losos, havien sorgit de la foscor. Es van posar a cantar cançons de Lluís Llach. Cantaven molt bé o a mi m’ho va semblar. Em va impressionar una cançó que no havia sentit mai. Era «El Bandoler». Lluís Llach l’havia composta l’any 1967 durant el seu exili a París. Va d’un bandoler impietós anomenat Joan Serra que troba la mateixa medecina i la mateixa absència de clemència que va practicar durant la seva vida facinerosa: «Un amic de Valls em deixà un llibre que tractava dels mossos d’esquadra i dels bandolers del segle passat, i hi vaig trobar la història del bandoler Joan Serra; el seu caràcter em va impressionar, se m’acudí una lletra i al damunt vaig posar-hi una música, procurant que tingués tants contrastos com el personatge i els canvis de veu fossin molt marcats. Així va néixer ‘El Bandoler’.»
Els acords de la guitarra s’imposaven al silenci sense gens de violència i tapaven el cant dels grills, les veus puntejades adoptaven el paper dels botxins i de les víctimes de manera alternativa. La veu greu del narrador donava un aire antic de romanç verídic i històric, i unes connotacions dramàtiques paral·leles a la gravetat del mal provocat. La veu aguda de les víctimes, inclosa la del propi bandoler que acaba ajusticiat, atorgava a les peticions desateses de clemència un contrast esfereïdor: «No em mateu, / jo tinc dos fills i una esposa, / us donaré tot mon diner, / però no em claveu eixa daga». Jo estava assegut damunt un còdol a l’esquerre dels dos músics i, encara que les veus i la música de la guitarra m’arribava amb la claredat de les estrelles després de travessar la pregona foscor, veia els seus rostres dinàmics entelats per les ombres que ballaven al ritme del foc. Aquella nit em vaig adonar que, entre la dolorosa bellesa de la natura i la solitud personal, existeix un camí que pot ser transitat. Van cantar més cançons de Lluís Llach i, de segur, d’altres que ara, i llavors, s’anomenaven kumbaiàs, però estic segur que no van cantar «L’estaca»; una cançó prohibida per la dictadura que controlava el nostre bell espai i el nostre temps. El passat 15 d’octubre, després de la sentència del Tribunal Suprem, Lluís Llach va tornar a pujar a l’escenari i va tornar a cantar «L’estaca». Crec en el progrés. Crec honestament que estem millor que a l’any 1967. Crec també que el temps no és lineal i que, de tant en tant, produeix retrocessos que ens tornen a sepultar en la foscor. Ara estem vivint un d’aquests temps d’obscuritat. Franco es va morir, el vam enterrar amb tots els honors en un mausoleu, el vam embalsamar i no vam desenterrar els milers de cadàvers sepultats a les voreres de carreteres i camins. La seva obra guia els nous governants siguin d’esquerres o de dretes. Lluís Llach torna a pujar a l’escenari del carrer Mallorca i ha de tornar a cantar «L’estaca» per homenatjar presos polítics i exiliats. La seva veu m’arriba amb la mateixa força d’antany encara que el cel de la ciutat estigui contaminat i no desprengui la lluminositat que destil·la cada estiu a les nits el cel de La Vall.
LLAC. Gran extensió d’aigua que ocupa una depressió de la terra. Amb hac final, llinatge existent a Catalunya. Cognom d’un cantautor nascut a Verges l’any 1948 que es va fer famós durant el franquisme i que va escriure i musicar cançons que ara, arreu del món, s’han convertit en un himne. Un exemple és «L’estaca»: «Si jo l’estiro fort per aquí / i tu l’estires fort per allà, / segur que tomba, tomba, tomba / i ens podrem alliberar.»
