La paraula «premi», formada sobre l’arrel EM-, ‘prendre, agafar, distribuir’, i el prefix PRAE-, ‘davant de, per, a causa de’, ens parla de recompensa, d’un do que es confereix públicament en reconeixement d’un mèrit o per encoratjar algú. Doncs, enguany els premis Born, que s’atorguen a Ciutadella per l’entitat cultural del Cercle Artístic, han arribat a la seva 44ª convocatòria. La societat menorquina (institucions, fundacions, micromecenatges, particulars) posa 14.000 euros per reconèixer el mèrit d’un autor teatral, el text del qual serà publicat, però no és segur que representat. Un dramàtic amor a la dramatúrgia, si se’m permet l’expressió, tenint present que el teatre municipal des Born duu prop de quinze anys tancat per mor d’unes reformes ruïnoses, on la descurança administrativa no n’ha estat aliena. Ara s’anuncia que el 20 de març la primavera ens durà, al·leluia, la reobertura de l’edifici.
«Gira el món i torna al born». Josep M. Miró ha esmentat aquesta dita en tornar a Ciutadella, on el cap de setmana passat s’ha representat «El principi d’Arquimedes», l’obra més coneguda de la seua ja extensa producció. Amb ella va guanyar el premi Born l’any 2011 (ja l’havia guanyat el 2009 amb «La dona que perdia tots els avions»). I sí, amb la d’Arquimedes, el dramaturg català ha fet gires per tot el món. L’obra s’ha pogut veure a països de tres continents, traduïda a 18 idiomes i és, per ara, l’únic premi Born que s’ha representat dins l’Estat espanyol en català, castellà, gallec i èuscara. Retxa nova en la trajectòria del premi.
Un monitor de piscina és vist besant un fillet als vestuaris: una expressió de tendresa en un món fred sense empatia o una greu mostra de pederàstia? L’espectador, com a ciutadà que pensa -com a subjecte polític-, es podrà decidir per una o altra opció; però, sobretot, per prendre consciència que les coses no solen ser com aparenten i que les conseqüències que es deriven de la interpretació que se’n faci poden ser molt perverses. En definitiva, un teatre que vol trencar amb les «seguretats», que estimula la llibertat i responsabilitat de l’espectador, el qual no pot romandre indiferent o passiu. Un món obert a la interpretació, que ens convida a retrobar-nos amb la nostra condició humana.
Pot un espectacle canviar la realitat?, es demanava Laurent Gallardo, professor de la Universitat de Grenoble-Alpes, en la conferència pronunciada divendres a vespre al mateix Cercle amb motiu de les jornades entorn al premi. El teatre –ens deia–, en la mesura que interpel·la directament el públic, tindrà sempre un demble polític. Per allò del que diu i per allò que calla. Ni que sigui un art de minories, que el teatre «resistent» ho és. Un teatre que només representa allò visible, que diu «la realitat és aquesta i no pot ser d’altra manera» podrà tenir objectius polítics, però resultarà ser molt conservador. En canvi, les obres que ens ajuden a fer surar allò invisible, que ens fan dubtar de les veritats establertes, aquestes sí que serveixen per transformar la realitat.
Pot el teatre avançar el futur? Gallardo en posava dos exemples històrics: «Les noces de Figaro» (1784) i «L’hort dels cirerers» (1904). Després de veure l’obra de Beaumarchais, que posa a la picota les injustícies de l’aristocràcia detentora de l’Antic Règim i els conflictes del segle XVIII com a avantsala de temps nous revolucionaris, el rei Lluís XVI va comentar quelcom així que caldria enderrocar la presó de París si aquesta mena d’obres tenien recorregut a França; doncs bé, tres anys més tard, el 14 de juliol de 1789, el poble de París assaltava la Bastilla i l’endemà mateix començava la seva demolició (el Borbó mateix seria duit a la guillotina set anys més tard). Pel que fa a l’obra de Txèkhov, els cops de destral de l’última escena, quan els vells cirerers de l’antiga família arruïnada són escapçats, preludiaven el final de l’imperi dels tsars per la revolució russa de 1917.
El guanyador del premi Born de 2019 ha estat Ricard Gàzquez, amb el text «Los satélite», el jurat del qual n’ha fet un encès elogi. S’editarà, tindrem oportunitat de llegir-lo i, qui ho sap, tal vegada també de veure’l representar al teatre ciutadellenc si Talia i les Institucions ens són favorables.
