Flor de sofre

Tapant forats (i comprant temps) amb l’ecotaxa

| |

Valorar:

Michael Ignatieff, examinant les societats de vuit estats del món, és del parer que el sistema operatiu moral de la major part de la gent és el llenguatge de les virtuts quotidianes: la tolerància, el perdó, la confiança i la resiliciència. Quan les virtuts quotidianes tenen possibilitat de florir és possible la convivència multicultural i la solidaritat, donant peu a societats on la gent és feliç, i, en canvi, quan des de les institucions, no es fomenten les condicions pel desenvolupament del llenguatge de les virtuts, té lloc la desfeta i s’entra en una espiral negativa, de desconfiança vers les diferències culturals i religioses. En conseqüència, la lliçó és clara: perquè les persones donin el millor de si mateixes, la democràcia ha de funcionar com un rellotge de precisió i les institucions s’han de regir sota els principis de la transparència, la participació col·lectiva, la coordinació i la coherència. La corrupció, l’autoritarisme i el caciquisme institucional contribueixen a la desfeta de les virtuts i a l’anòmia. Malament quan la gent no es fa seu el seu ajuntament (per corrupte i deixat), desconfia de la policia que té més a prop (per violenta i mal educada), no s’empodera de la biblioteca del barri (per no tenir llibres i no disposar de bon personal) i del seu hospital (perquè no té mitjans de cap casta)... perquè llavors tampoc sentirà estima pel seu veí.

Malgrat el redactat ambigu de l’exposició de motius de la Llei 2/2016, de 30 de març, de l’impost sobre estades turístiques a les Illes Balears i de mesures d’impuls del turisme sostenible, doni peu a interpretacions generoses sobre les possibles destinacions dels ingressos recaptats per l’impost turístic, no hi ha dubte que el governant hauria de fer servir un mínim de lògica a l’hora de seguir l’esperit de la llei. Perquè no ajuda a generar confiança fer les coses sense un mínim de criteri. Desgasta les institucions.

El darrer repartiment del fons de l’impost que s’ha fet públic aquesta setmana, posa en evidència però que a Francina Armengol i al seu govern tot li val per tenir l’olla bullint, ignorant que la majoria vol honestedat i maduresa i n’està farta d’enganyifes i embolics. Fa mal al turisme i a la ciutadania de les illes veure com es fan interpretacions lleugeres sobre les finalitats del fons de l’ecotaxa per justificar el pagament de despeses que haurien d’estar en els pressupostos dels diners procedents de l’Estat central.

Embolicar amb l’ecotaxa des de les illes Balears és contribuir a perpetuar un Estat espanyol en fallida, una Administració que cal replantejar de dalt a baix perquè doni resposta a les necessitats de la gent d’avui i sota els criteris de la democràcia. Per aquest motiu, el Govern Balear, malgrat la situació d’escanyament en què es troba, no hauria de comprar temps al repte de les reformes que tenim al davant ni tampoc tapar forats amb fons de les taxes pròpies. Hauria d’haver seguit, a l’hora de repartir els fons de l’impost turístic, com a criteri ètic una de les frases que enceta l’esmentada llei: «l’atenció del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic s’han de convertir en accions preferents dels poders públics, que intenten despertar la consciència ciutadana perquè el medi natural sigui respectat i es preservi d’actuacions pertorbadores del seu equilibri natural.»

És un escàndol el finançament que pateix les Balears i hauria de ser el Govern Balear prou responsable per dir ja n’hi ha prou, ensenyar les dents i fer tot el possible per canviar la situació, tant en el sentit de cobrar el que és de justícia com també d’exigir canvis en els sistema fiscal. No oblidem que Espanya podria recaptar fins a 75.800 milions més si tingués la mateixa pressió fiscal que els països de la zona euro, doblers que possibilitarien la construcció de molts equipaments, entre ells el mateix Conservatori de música de Maó.