Pedraules

Arenal (453)

| |

Valorar:

Tots els menorquins tenim una platja que és la nostra platja preferida, la platja de la nostra infantesa. En aquesta platja vam aprendre a nedar, vam agafar les primeres solades, se’ns va pelar la pell, vam tirar-nos i vam rodolar per les dunes, vam llançar-nos de les roques de peus i de cap, vam jugar a excavar pous i a alçar castells d’arena, vam ser picats per meduses, vogamarins i aranyes, vam pescar i vam veure els primers cossos nus, impúdics, salvatges. Inclús, sobretot els nascuts a l’interior de l’Illa, vam descobrir-hi per primera vegada la mar. La meva platja de la infantesa on vaig viure tot açò és s’Arenal d’en Castell. Per què és una platja del terme des Mercadal la platja de la meva infantesa i no ho són les platges del meu terme municipal, tan polides o més que l’esplèndid arenal? Molt senzill. Mon pare, que era constructor, va comprar-hi un solar quan la platja encara no estava urbanitzada. Em sembla recordar que no era del tot verge. Hi havia un parell de xalets i el blocaus de la guerra dels tres anys. També hi havia un xiringuito desmuntable amb tendal de bruc que menava Antoni Goñalons.

Hi anàvem cada cap de setmana des de Ferreries amb un Citroën 2CV de color gris i, després de passar tot el dia a la mar, anàvem a dinar davall un pi. Només n’hi havia un en tot el solar. Un sol pi tombat. El vent del nord havia estat cruel amb aquell únic arbre i l’havia fet créixer tort, geperut. Estava tan inclinat, semblava un frare amb la caputxa posada orant agenollat en direcció a la platja, que el meu pare hi va posar una biga d’obra perquè no acabés de besar l’àrida terra salada. És la casa més polida que he tingut mai. L’arbre tort de s’Arenal d’en Castell. No sé si els meus quatre germans, més petits que jo, conserven el mateix record. Una platja de 660 metres de longitud i una amplada de més de 25 metres era un paradís que es va quedar sense explorar. Com que ens marejàvem durant el trajecte entre Ferreries i s’Arenal d’en Castell, el meu pare, mentre conduïa, ens explicava històries relacionades amb el territori nòrdic que anàvem travessant perquè no ens baralléssim i ens mantinguéssim entretinguts. Record les aventures documentades del gran heroi alaiorenc Miquel Barçola o les llegendàries de Xoroi que va ser descobert per les peuades deixades damunt la neu quan, a Menorca, a penes neva. Aquestes històries m’entusiasmaven però encara m’agradaven més les inventades que atorgaven poders sobrenaturals a Antoni Goñalons, en Niet, que, cada matí, acoloria s’Arenal d’en Castell amb pedres de blavet. Si vam ser tan feliços en aquest indret per què ens en vam anar? L’ofici patern. Era constructor. Contractista d’obres. Comprava, alçava, venia. Havia estat molt pobre. D’al·lot havia tingut una vida miserable. Havia passat gana. Quan va fer la primera comunió a ca seva no tenien ni doblers per comprar unes sabates de mudar i va haver de fer la cerimònia amb unes sabates prestades que li anaven estretes. No us recorda la Ventafocs en versió infantil? Idò, açò va passar en la vida real i mon pare no es va convertir en príncep perquè en la vida real aquestes transformacions no succeixen mai. Aquell dia, però, ho va deixar escrit en un dietari, va decidir, abans que s’expressés el famós jurament de Vivien Leigh («A Déu pos per testimoni que mai tornaré a passar gana») de la pel·lícula «Allò que el vent s’endugué», que mai més tornaria a ser pobre i que els seus fills sempre tindrien tot allò que ell no havia pogut tenir durant la seva dura infantesa. I ho va aconseguir. I amb escreix. No ens va faltar de res. Només gaudir durant més anys del seu temps.

Per què no havia escrit fins ara de la meva platja de la infantesa? Em sembla que va ser Cesare Pavese qui va dir que no has de tornar als llocs on vas ser feliç. Ni físicament ni a través de la literatura. I açò he fet. Però arriba un moment en què no has d’obeir els clàssics i has de tornar a la platja de la teva infantesa on vas ser feliç.

I tot aquest món conté «Arenal», la novel·la de misteri i suspens que presentaré a la Fira del Llibre en Català que se celebrarà a partir de divendres 8 de novembre a Ferreries. L’incendi d’una casa alçada de manera il·legal en un arenal deixa al descobert tres morts calcinats. A més de plantejar i resoldre aquest enigma escrit a l’arena amb sang, aigua i foc, la novel·la m’ha donat l’oportunitat de reflexionar sobre l’urbanisme salvatge, la importància de conservar el territori, els estralls provocats per l’ambició personal i per la cobdícia popular i el contrapunt poderós que exerceix l’amor que guia l’investigador, un policia nacional, a resoldre aquest macabre misteri. El presentador serà Miquel Àngel Maria, excel·lent escriptor i amic que va ser el primer lector d’una de les primeres versions del llibre abans fins i tot de ser conseller de Cultura! Com passa el temps. Em fa molta il·lusió presentar aquesta novel·la després d’un període narratiu prolongat i fer-ho a Ferreries, el poble on vaig néixer i que és molt present, com la resta de l’illa de Menorca, en la meva obra. Hi esteu tots convidats. Si no hi podeu anar aquest dia, visitau de totes maneres la XV Fira del Llibre en Català, i compreu llibres. Si no voleu fer cas a la meva recomanació, feu-ne a Jean Giono que, com ens recorda l’escriptora d’Alger Kauother Adimi, va instar el lector a tornar a les autèntiques riqueses, que són el sol, la terra, els torrents, i finalment la literatura (què pot ser més important que la terra i la literatura?. Així que, aquest 8 i 9 de novembre, aprofitau la fira per enriquir-vos gràcies als llibres.

ARENAL. Tros de terra cobert d’arena.