Època de muda

Abeurar la llacuna

|

Valorar:

De bon matí, la humitat i la frescor dominen el prat, com s’anomena a la part interior de l’Albufera des Grau. Allò que semblen lleugeres columnes de fum són en realitat masses enormes de mosquits. Just comença a clarejar, l’espai s’ompl de reclams i moviments. La zona humida bull de vida, però no tant com en anys anteriors. L’Albufera té sed d’aigua dolça.

Sota el fang mig sec, el grill cadell fa excursions subterrànies i alça parcialment la terra d’al·luvió dibuixant-hi figures sobre el terreny privat de vegetació. Un busqueret despistat, fa estona que batalla per acabar d’alliberar-se d’una teranyina de gran resistència.

En la primera aparença, sembla que tot vagi com és habitual en el cinema de la natura. Però dins la llacuna alguna cosa no acaba d’anar bé. Hi ha peixos que tenen dificultat per a trobar l’oxigen que generalment capturen de l’aigua amb les seves brànquies. Obren la boca buscant l’element que els dona vida i no el troben.

Ja fa anys que el llac rep molt poca aigua dolça. Només quan plou de manera abundant. Queden enfora aquells temps on les diferents fonts del nord-est de l’Illa brollaven de manera constant. L’anomenada síquia reial abastia per torns acordats les explotacions agràries i sempre quedava sobrant per l’albufera. Fa dècades que això va canviar i de cada any és pitjor.

La font de na Xarolina, on moltes famílies s’aturaven a beure, es va captar per abastir el creixement urbanístic de la costa. Igual sort van córrer alguns dels pous de la zona. Altres parts de l’aqüífer van quedar per als regadius creats a l’inici de la conca hidrogràfica. La síquia reial es va assecar, els altres torrents també, i la gran llacuna, que en temps pretèrits arribava a Favàritx, pateix cada any el perill de dessecació quasi total.

Han passat moltes llunes des d’aquelles brutals caçades anuals de fotges, quan dotzenes de caçadors s’apostaven amb les escopetes i una barca feia alçar el vol dels animals cap a la zona de tir. En pocs minuts, centenars d’animals morien pel gust de disparar, perquè molt poca gent aprofitava la carn de la fotja. Actualment, l’espai acull passejants que van a veure la bellesa de l’entorn.

Gràcies a les mobilitzacions dels anys setanta, es va evitar que l’Albufera es convertís en un port esportiu. El camp de golf i la urbanització que ho acompanyaven, es van iniciar però van quedar returats per les protestes ciutadanes. Els anys vuitanta es va repetir l’intent, i aquesta vegada la victòria conservacionista va ser definitiva, amb la declaració de Parc Natural.

Però les brutals extraccions d’aigua per a d’altres usos no es van solucionar, i això és un element vital en una llacuna que té, entre les seves característiques, presentar aigua dolça a la part interior, mesclada a la del mig, i salada vora es Grau. Un gradient que li confereix una riquesa ambiental molt destacada.

La realitat és que, en els anys més secs, l’estany quasi hagués desaparegut, si no fos perquè la gestió del Parc ha decidit evitar-ho i deixar entrar aigua del mar per les comportes properes a la Gola, que ja usaven els antics pescadors d’anguiles. És millor salar el llac que no assecar-lo. Algunes espècies, com la sargantana endèmica de l’illot d’en Mel, existeixen precisament perquè mai han deixat d’estar rodejats d’aigua.

Davant aquest panorama, s’està plantejant la possibilitat de retornar a l’Albufera part de l’aigua que ara usen a les urbanitzacions del nord (Addaia, Arenal d’en Castell, Coves Noves, Son Saura...). Es tractaria d’aprofitar la nova depuradora d’aquesta zona turística i residencial, per a assegurar una bona qualitat i fer arribar un percentatge de l’efluent a la capçalera del torrent més proper que aboqui a la llacuna.

Si durant tota la temporada més seca, l’Albufera pot tornar a rebre aigua no salada, potser tornarem a veure l’esplendor que havia tingut abans. La mà humana va llevar els aports que hi arribaven de manera natural, i sembla virtuós que la mateixa mà els hi retorni.

Que l’àguila peixetera pugui seguir practicant els espectaculars picats de pesca. Que els ànecs rabassots facin honor al seu nom dormint a centenars dins les aigües calmades, que els agrons emetin els seus sons guturals, que les anguiles cresquin en condicions per a poder fer el seu viatge màgic fins el Carib. I que menorquins i visitants haguem estat capaços de corregir, com s’ha fet altres vegades, els errors del passat.