De què anam?

Potser el rei també fa campanya

|

Valorar:

La intenció era opinar sobre el debat de TVE, però no he pogut superar la primera mitja hora. Costa d’escoltar tanta falsedat i manca de senderi en la boca dels que pretenen governar Espanya. Trempada amb el discurs cavernícola -però acceptat sense rexistar- d’aquesta ultradreta que insulta la intel·ligència cada vegada que obre la boca.

Semblava que l’únic estadista que hi havia al plató era el senyor Pablo Iglesias. Almanco en aquesta mitja hora primera, va ser l’únic capaç de fer l’anàlisi de la diversitat d’Espanya i de no insultar les persones que no pensen com ell. I l’únic que coneixia la Constitució i que no amenaçava amb represàlies pròpies d’una dictadura militar. I l’únic que no es reinventava les protestes que hi ha a Catalunya per convertir-les en actes terroristes.

És evident que el somni humit de la dreta espanyola -i ara ja no només de la dreta- és que a Catalunya hi hagi violència, per poder justificar així el deliri repressor. L’obsessió per tancar tothom que no pensi com voldria el règim. Els senyors Casado, Ribera i Abascal no van haver de menester ni cinc minuts de debat per posar-ho en evidència, i el senyor Sánchez, no gaire estona més.

Així que més val que rallem d’una altra cosa de tantes com n’hi ha que reclamen l’atenció de la ciutadania. Perquè si en quaranta anys aquesta gent no ha après que en democràcia el diàleg és l’únic camí de la política, és evident que ja no ho aprendran. I és evident que entre tots condueixen el país que fan veure que defensen cap a un pet d’aquells que ho rebenten tot.

I quan dic tot pens també en la monarquia. No és un secret que la va reinstaurar el dictador aquest que finalment ha estat expulsat del seu mausoleu d’or, decorat amb els cadàvers de 30.000 adversaris rampinyats als cementiris i als paredons d’afusellament.

Tampoc és un secret aquella confessió del president Suárez en els darrers anys de la seva vida. Si no va sotmetre la Monarquia a referèndum, com tocava per restablir la normalitat democràtica, és perquè no tenia cap certesa que guanyàs. Va ser la gran trampa de la transició, però fins i tot els més republicans se la van empassar per por de la reacció d’uns dirigents militars que tenien la paella pel mànec.

I durant quaranta anys els partits dominants ho han acceptat com el mal menor. Els primers anys corria l’acudit de demanar per què el monarca era com una cullera. I la resposta, perquè «ni pincha ni corta». Clar que, bromes a part -que la censura prohibia- era el que s’havia d’esperar d’un rei en un Estat democràtic, que actuàs com una cullera.

El que en canvi no s’havia d’esperar és que tingués carta blanca per a tota casta de negocis privats, com ara sembla que va succeir. Però per si un cas, la família reial estava blindada de tal manera que la censura prohibia qualsevol crítica i la justícia rebutjava qualsevol denúncia.

Clar que gaudir dels beneficis i les subvencions de la Unió Europea tampoc no és de franc. I així és que el 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que els ciutadans són lliures de criticar els seus governants, encara que siguin reis, i fins i tot -per lleig que sigui- de cremar la seva foto o de posar-la de cap per avall. Va ser un cop per a la Justícia espanyola.

L’actual rei d’Espanya, l’hereu de l’hereu de Franco, va cometre un gran error la nit del 3 d’octubre de 2017 quan va sortir per la tele. Per més que les seves paraules rebessin l’ovació dels que encara no han entès què vol dir ser rei en un Estat democràtic de ple dret, com repeteixen com a lloros.

L’error va ser intervenir en política, opinar políticament, prendre partit davant la crisi catalana. És mal de fer que els dos milions tres-cents mil catalans que, a pesar de la violència policial, van decidir posar una papereta en una urna, oblidin mai aquell discurs bel·ligerant. Ni cap demòcrata conscient.

Així li va al rei des d’aquell dia cada vegada que trepitja Catalunya. La cosa més significativa no és que unes autoritats elegides en democràcia no el vulguin ni rebre. Ni que el Parlament i tants de municipis reneguin d’ell. La cosa més significativa és que milers i milers de persones el surtin a rebre batent cassoles, bufant siulets i cremant fotos seves.

I tal qual es va repetir dilluns passat quan lliurava els premis Princesa de Girona a Barcelona. I no a Girona, perquè allà ja ni hi posa els peus. Clar que tampoc no s’entén la necessitat de venir a repartir premis precisament la setmana de les eleccions. O potser és que el rei ara també es dedica a fer campanya...