Fogó de jueus

Quan un llibre t’ha agradat molt i el deixes perquè qualcú també en gaudeixi, t’exposes al risc que després no te’l tornin. Doncs, açò em va passar amb un text que ara ha fet 25 anys de la seva publicació. És una de les millors novel·les de Carme Riera, «Dins el darrer blau» (premi Josep Pla, 1994), de la qual guard una extensa fitxa de lectura. Coincidint en el temps, Miquel López Crespí publica el seu treball literari «Una història amagada» (Lleonard Muntaner, 2019), títol que remet a la primera de les quatre narracions que conté el llibre i que l’autor de sa Pobla, sempre compromès amb personatges i grups socials que han sofert la injustícia, va escriure fa més de vint-i-cinc anys. Les tres primeres ficcionen els mateixos fets històrics que utilitza Riera en la seva novel·la. o sigui, els processos inquisitorials a Mallorca entre 1688 i 1691 i que van ser referits per la investigadora Angela Selke («Los chuetas y la Inquisición», Taurus 1972): activitats de la vida dels jueus conversos del Call, actes del Sant Ofici a Mallorca, interessos econòmics contraposats, conflictes entre el Virrei i l’Església, interrogatoris, tortures, cremacions etc. Si la mera descripció objectiva d’aquelles atrocitats ja impressiona, més esfereeix encara quan se les relata literàriament amb la mestria d’ambdós autors prolífics. Abans, l’historiador nord-americà Baruch Braunstein havia explicat el patiment dels descendents dels conversos l’any 1435 sota amenaça de mort («The chuetas of Mallorca», 1936). Amb aquests materials històrics l’aportació dels autors esmentats permet al lector d’avui treure’n diferents conclusions. Moltes.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Per a mi no és tema menor observar que al regne d’Espanya, des d’aquell temps fins ara, s’arrossega un llast inveterat d’autoritarisme, corrupció (modernament aixoplugada en el bipartidisme i les elits extractives), orgull ignorant, traïció, intolerància, prepotència, manca d’espais per a la reflexió crítica, etc. Operen al servei dels poderosos cossos repressors i tribunals del Sant Ofici, d’Ordre Públic o Suprems, que, interpretant lleis inamovibles i sovint inventant-se proves, sentencien ciutadans a penes bàrbares (rebel·lió, sedició, terrorisme...). Les persecucions als ‘heretges’ (indepes, protestataris, antisistema...) s’accentuen en la mesura que augmenten els problemes socials. L’exili era una de les poques esperances que quedaven a les víctimes si volien sobreviure. Fugir de la foguera (avui mediàtica) és gairebé impossible quan el fanatisme, la revenja i el desig d’anorrear la diferència compten amb forces (forques?) supremes.

Com va dir el poeta M. Martí i Pol, «...I som on som, més val saber-ho i dir-ho».