A les pel·lícules sempre reben molta correspondència. El protagonista sol descartar a gran velocitat mitja dotzena de sobres, que deuen ser publicitat o tràmits d’economia domèstica, abans de trobar la carta que l’amenaça, el cita o el convida a resoldre un enigma. Sorprèn perquè a casa gairebé mai arriben cartes ni postals. Ahir, sis sobres. Yupi!
Bé, exactament cinc sobres, perquè un dels enviaments és un paper doblegat. A les dues cares només la bandera d’Espanya. Primer vaig pensar que em reclutaven o convocaven per al següent partit classificatori per a l’Eurocopa. Però no, era el reclam electoral de Vox. L’enviament no és nominal sinó familiar (molt racional), a l’exterior no fa al·lusió directa al remitent però s’intueix, i només hi ha paperetes per al Congrés. Al Senat, no.
Entre els sobres destaca el fort blau del PP, amb molta lletra ja al mateix embolcall. Dins, la fotografia de Pablo Casado amb postureta d’escriptor de poesia ens rep amb un full ple a doble cara. Ben aprofitat. Raconet per a Balears. Molt currat.
Rivera i Arrimadas al sobre de Ciudadanos. A la carta interior, tota una cara per a un minipòster d’ell amb fons rojigualda, com si fos Iniesta, i a l’altra, una altra foto seva, i propostes. Decepció perquè no inclou cap objecte, cap projectil urbà. Res. Ni un clauer. S’ho guarda tot per als debats.
El sobre del PSOE és senzill, vermell damunt blanc. Missatge bilingüe (beníssim) i una carta llarguíssima que fa molt poques ganes llegir, com aquelles comunicacions del banc referides a no sé què de la protecció de dades.
Unidas Podemos és l’únic que al sobre no fa al·lusió a Espanya o al país. També bilingüe. Com Vox, sense sobre per a la candidata al Senat. Al principi no veia foto d’Iglesias, però sí, hi és, a la part baixa del foli. No podia ser tanta modèstia sobrevinguda.
Arrib a la sisena carta. El sobre més discret. Avisa que ja puc passar a pagar l’assegurança del cotxe. Vaja. Sense abstenció possible. Quina vessa, tot. Si he de rebre açò, millor la sequera postal.
