Pedraules

Tanoca (454)

| |

Valorar:

Pedro Sánchez és un polític molt limitat. Camuflen la seva manca d’aptituds una dicció correcta i un físic privilegiat. Tret d’açò és idèntic a Mariano Rajoy. Buit, poc comunicatiu, pèssim orador, sense facilitat de paraula, fred, sense carisma, sense empatia, sense capacitat de diàleg i posseïdor de la facultat de crear disbarats lingüístics i semàntics monumentals de l’estil del seu predecessor. Per exemple, aquesta declaració a la CNN: «El rei Felip VI representa els valors de la Segona República» la podríem confondre amb aquesta frase memorable de Mariano Rajoy: «Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde». Tenc el convenciment que Pedro Sánchez és en realitat Mariano Rajoy després d’haver passat el polític gallec per una clínica de cirurgia estètica controlada pel CNI, el servei secret espanyol. Dins Pedro Sánchez hi ha en realitat Mariano Rajoy. Dins Mariano Rajoy hi ha un buit absolut.

A nivell polític, si més no pel que fa a Catalunya, Pedro Sánchez aplica la mateixa tàctica que Mariano Rajoy. No fer res. Deixar que siguin els jutges, els policies, els infiltrats, els anarquistes estrangers o els mitjans de comunicació espanyolistes els encarregats de materialitzar la política. Pedro Sánchez i Mariano Rajoy em recorden els pallassos d’una correguda taurina que vaig veure una vegada a la desapareguda plaça de toros de Ciutadella quan era al·lot. Dos nans feien de don Tancredo. Esperaven el toro damunt un barril situat enmig de la plaça. El mèrit consistia en quedar-se quiet, ja que segons el saber de la tauromàquia, quedant-se immòbil, el toro creia que la figura blanca era de marbre i no l’envestia. Així són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Dos don Tancredos. Dos tanoques que creuen que quedant-se immòbils la realitat no els envestirà. Un de dretes i, un altre, també de dretes encara que disfressat, com els seus èmuls, de Tancredo d’esquerres. Resulta curiós que el PSOE de Pedro Sánchez hagi calcat el discurs de FAES (la fundació del Partit Popular presidida per José María Aznar) pel que fa a Catalunya i no hagi fet cas, si és que n’hi ha hagut, de les aportacions estratègiques de la Fundació Pablo Iglesias (la fundació del PSOE). El PSOE, incapaç de crear un discurs propi -el federalisme i la plurinacionalitat de la Declaració de Granada han desaparegut del programa convertits en una tavernària picada d’ullet-, assumint les aportacions intel·lectuals de la dreta. Una rendició total i absoluta que ens ha dut a aquesta situació de bloqueig institucional que les eleccions d’avui no arreglaran. Instal·lats en l’immobilisme, els don Tancredos s’assemblen a ensonyats ossos acabats de sortir de la hibernació quan decideixen moure’s. Pedro Sánchez va concloure el dia 21 d’octubre sortir de la seva caverna de la Moncloa per anar a Catalunya. Va fer una visita llampec als ferits durant les manifestacions provocades per la sentència. Bé, no va ser ben bé així. El president de tots els espanyols només va anar a veure els policies ferits. Bé, tampoc no va anar ben bé així. El president de tots els espanyols va anar a veure un policia nacional ferit. Els mossos d’esquadra, no. Tampoc no va anar a veure els manifestants hospitalitzats. Els manifestants no els devia considerar espanyols. O no els devia considerar ferits ni dignes de la seva visita presidencial. Per tant, no va ser una visita institucional del president en funcions de tots els espanyols. Si hagués estat una visita institucional hauria anat a veure els mossos d’esquadra ferits i els manifestants ferits. Va ser un acte de campanya electoral, pagat amb els doblers de tots els espanyols.

Utilitzar els policies ferits per fer campanya electoral és cruel, oportunista i repugnant. Ho és sobretot pels policies i per les seves famílies. I és que don Tancredo quan decideix moure’s és com un elefant entrant en una cristalleria. La comitiva presidencial va obstaculitzar l’accés a Urgències de l’hospital de Sant Pau. No va passar cap desgràcia. O sí i, els serveis secrets espanyols, els mateixos de la cirurgia plàstica, ho han ocultat. Digueu-me mal pensat. Pedro Sánchez va ser escridassat pels metges i pels sanitaris i pels pacients quan va fugir amb la coa entre les cames per la porta del darrera. Més que una visita de cortesia amb rerefons electoralista va semblar com si anés a la guerra. Els escortes van exhibir de forma amenaçadora armes llargues que disparen munició de pistola però a ràfegues. Els metges i els sanitaris, com tothom sap, o així ho pensen els don Tancredos, són molt perillosos. Pedro Sánchez havia d’anar a la Delegació del Govern però va recular després de la nefasta experiència hospitalària. Don Tancredo ja havia fet prou, estava cansat. Quin rèdit trauria per a les properes eleccions si, després de ser escridassat pels metges i pel personal sanitari, era escridassat per la població de Barcelona? Cap. I de reunir-se i dialogar amb el president de la Generalitat de Catalunya? Cap. Així que don Tancredo va tornar a pujar a l’avió que el va dur, després de tres hores d’estada a Barcelona, a la seva cova de la Moncloa on tornarà a hibernar fins que aconsegueixi arribar a un pacte per així poder governar una altra vegada i continuar sense fer res. Amb qui pactarà? Segons asseguren els analistes polítics i prestigiosos sociòlegs, com ara el professor Manuel Castells, amb l’excusa de Catalunya, arribarà a un acord abstencionista amb el Partit Popular. O sigui, si hem de fer cas als savis, votar avui al PSOE és votar al PP; de la mateixa manera que votar avui al PP és votar al PSOE.

TANOCA. Ja sigui en masculí o en femení significa beneitot, curt d’enteniment. De l’occità tanoco o tanoque, ‘tros de fusta’, ‘tija de blat de moro’, segons Coromines.