El temporal de diumenge passat no en té cap culpa d’allò que ha succeït a les urnes. Al contrari, era una bona ambientació per a una desgràcia que no calia ser estadista per preveure. Espanya ha canviat molt des d’aquells dies plàcids en què el senyor Pujol afegia els vots que li mancaven al senyor Felipe González o al senyor José María Aznar, i els deixava governar a canvi d’alguna concessió ostentosa.
Unes concessions que prest s’estenien a totes les autonomies, no fos cas que qualcú s’ofengués. Era el café para todos. En aquell temps circulava per Catalunya un acudit prou aclaridor. Si en Pujol demanàs un cagarro penjat d’una cordella, deien, ensoldemà tots els governs autònoms en reclamarien un d’igual...
Però el senyor Pujol ja no hi és ni el seu partit tampoc. Va pagar les denúncies de corrupció econòmica d’una manera que no veig que hagi pagat la molt més voluminosa corrupció del Partit Popular: a les urnes. Potser perquè la societat catalana és més exigent amb els seus polítics o potser perquè no és tan desmemoriada.
Ciudadanos va néixer a Catalunya precisament per acabar amb l’hegemonia d’aquell catalanisme que anava arrencant petites concessions a canvi de facilitar el govern d’Espanya. I la seva arma primera va ser posar en qüestió la concòrdia lingüística i social que el mateix Pujol afavoria, i que era estalonada tant pel PSOE com pel PP.
El mal és que va obtenir algun petit èxit, i açò va catapultar el partit a la política espanyola. Sembla que les grans empreses vinculades al règim hi van invertir molts de doblers i hores de televisió pagada. Si l’invent sortia bé, tant podia servir per estalonar un govern del PSOE com un del PP. Per alguna cosa es feia dir liberal...
Allò que no podien preveure els seus poderosos promotors és que el senyor Rivera s’acabaria creient que era qualcú i que aquell partit de laboratori adquiriria vida pròpia a les seves mans. Amb un discurs canviant segons els seus interessos personals i amb les úniques constants de la bronca, el ressentiment i l’insult. I així ha acabat, amb els seus vots a Vox.
Però el problema no és el final del senyor Rivera i el seu partit. El problema és que va mostrar com es podien guanyar vots amb l’exclusiva política de l’anticatalanisme. Un clàssic que semblava que ja havia caducat, com matar moros a les festes majors o jueus a les processons, però no. Ha reviscolat fins al punt de condicionar la política espanyola i fer el país ingovernable.
Avui el dilema és que sense els partits independentistes no es pot formar un govern estable, i amb ells tampoc. I així sorgeixen propostes pintoresques, com la del Parlament de la Comunitat de Madrid, que ho vol resoldre prohibint-los. PP, Ciudadanos i Vox han aprovat la solució ideal per acabar amb el problema: «morta la cuca, mort el verí». I morta la democràcia i l’Estat de dret, clar.
Encara és més vistosa la proposta de Vox, que ho resol esfondrant la casa i escampant sal perquè mai més no hi creixi res: vol eliminar les autonomies consagrades per la Constitució. I els seus companys de viatge encara els anomenen constitucionalistes! Recorda tant el temps en què tot es decidia en aquell despachito del Pardo on només maldaven pels interessos de la família.
El president Sánchez va renunciar a formar govern perquè hauria hagut de menester el vot dels partits independentistes. I es va embarcar en unes noves eleccions que eren males d’explicar si no es tenia en compte aquest ‘detall’. Estava atrapat en aquesta xerxa del fonamentalisme espanyol que no pot acceptar la dissidència.
I ara es troba amb una situació ben galdosa: Podemos s’ha encongit tant que, per poder governar, encara hauria de menester més els partits independentistes. I aquests, s’han consolidat de tal manera que ja no en tindran prou amb la demanda d’agafar el telèfon que el senyor Torra li fa cada setmana. Si la nit electoral de les anteriors eleccions els militants socialistes li cridaven «con Rivera, no», a la de diumenge passat li van cridar «con Casado, no». Però encara que al senyor Sánchez li passàs pel cap aquesta solució, també la té magra. Perquè el senyor Casado, després de tantes moixonies amb Vox, l’ha fet créixer tant que ja no li va darrere sinó davant. I que si pacta amb el PSOE, corre el perill de ser devorat per la bèstia.
De tal manera que potser ja seria ben hora d’aclarir les coses com es fa en els països civilitzats. Seure i rallar sense excloure a ningú i cercar solucions, que també l’imperi Romà es va acabar esfondrant.
