Flor de sofre

Polítiques viables d’esquerra

| |

Valorar:

Són moltes les raons per les quals els diferents corrents d’esquerres existents a Espanya en els darrers anys han fanguejat. La primera i principal ha estat que es va trobar desarmada intel·lectualment davant la gran recessió del 2008. El PSOE, que havia fet de pal de paller de les esquerres amb un programa davant de tot reformista i neoliberal en l’economia i en els drets civils, ben poc socialdemòcrata, que moltes dretes europees i civilitzades haurien aplaudit, es va trobar amb la fallida sense eines per entendre què li havia succeït al sistema capitalista. El Moviment 15-M i Podem neixen com a resultat del fracàs, primer del PSOE i després del PP, de les receptes neoliberals a la gran recessió, mantenint-se sempre però ambdós moviments en coordenades europees. El programa d’Unides Podem és més d’un partit socialdemòcrata, en una línia que hauria estat votada per les mateixes dretes si ens trobéssim en els anys cinquanta del segle vint, que d’un partit comunista com la dreta vol vendre.

Efectivament, el drama dels darrers anys no és només que la socialdemocràcia espanyola i europea s’abracessin al neoliberalisme i a la globalització, llançant per la borda la crítica al Capitalisme, sinó que la dreta lluny d’estar contenta, perquè el PSOE va fer i feia una feina pròpia de la patronal, no ha deixat de ser cada vegada més agressiva, demanant, insaciable, més privatitzacions i retallades dels drets laborals. Per açò, no estic d’acord que Vox sigui un partit neofranquista. El partit d’Abascal no propicia desfilades de militants uniformats pels carrers, com en temps del dictador. Cal ser primmirats a l’hora d’analitzar i veure el vell i el nou en les formacions socials i en les ideologies. És en tot cas postfranquista. Perquè arrossega del franquisme la ideologia imperial d’una Espanya única, amb voluntat d’aixafar qualsevol signe d’identitat que no sigui la castellana, però en té molt de nou. Perquè és fruit del capitalisme neoliberal en crisi, que necessita de l’autoritarisme per continuar sobrevivint amb un programa que vol reblar el clau al desmantellament definiu dels serveis públics i els drets laborals.

Vox, el PP i C’s seguiran crispant i fent propostes que s’ha demostrat no milloren ni la convivència ni el benestar. Per aquest motiu, més valdria que el PSOE, Unides Podem i els altres partits d’esquerres, afrontessin els grans reptes d’Espanya, la plurinacionalitat i l’estat del benestar, sense complexos i sense mirar a la dreta.

Hi ha una gran necessitat estructural d’una política que cohesioni a la societat multiplicant els seus béns col·lectius, que beneficien a tothom per igual. Cal pal·liar els dèficits dramàticament creixents dels equipaments en el sentit més ampli, des del transport urbà fins el sistema escolar. Açò requereix, aprofundir en l’autonomia dels municipis, un augment sostingut de la capacitat de les desmantellades administracions públiques, la promoció de cooperatives i formes no convencionals d’empresa amb capital relacionat amb el lloc, inversions, que forçosament han de ser costoses, també en energies verdes per pal·liar l’irreversible canvi climàtic i que poden donar oportunitats a nous nínxols de feines; per suposat cal abandonar el dèficit cero com a dogma fiscal.

Ben segur aquest programa d’esquerres necessita de la reformulació de la Unió Europea perquè només són els estats-nació els que han fet històricament possible la democratització i el control del capitalisme. La UE hauria de deixar de ser la corporació al servei dels capitals perquè ho fos de la gent. Si no és possible fer un canvi de rumb, la mateixa crisis social de cada un dels estats membres, especialment del sud, exigirà la recuperació de les competències i sobiranies nacionals.

Molta feina hi ha per fer, treball que requerirà anàlisi, però davant de tot rebuig a l’insult i al moralisme. Només fent via, prescindint dels crits de Vox, serà possible revertir la sagnia social i avançar en un estat més just.