Pedraules

Tol·le-tol·le (455)

| |

Valorar:

Ara que s’atraca Nadal i després, com passa cada tombant d’any, arribaran els Reis, us proposaré un joc, estimada lectora, estimat lector. Escriuré una sèrie de frases pronunciades per polítics espanyols i m’heu de dir de quin partit són els autors. Començam? Ah, el premi? Després d’un sorteig entre els guanyadors que encertin les respostes concretes aquests rebran un exemplar signat de la meva darrera novel·la «Arenal» que ha estat el llibre més venut a la passada XV Fira del Llibre en Català celebrada a Ferreries. No tot han de ser males notícies després de les eleccions del passat diumenge i l’augment meteòric de Vox. Com us el faré arribar? Ja trobarem la manera. Començam? Començam. «Hay que desinfectar a los catalanes». Continuam: «Torra es un racista y un supremacista». O aquesta altra: «José Antonio Primo de Rivera es una víctima de la Guerra Civil». O, «Una nación sin fronteras no es una nación, igual que una casa sin paredes no es un hogar». O, «Vengo de una tierra donde tienes que partirte la cara literalmente para defender la igualdad de todos los españoles». O: «La Hispanidad es la etapa más brillante, no de España, sino del hombre». I, per acabar: «Hay sectores independentistas que están buscando las hostilidades y el 155».

Sopa?

D’acord.

Sopa.

La primera és de Josep Borrell, del PSC. La segona és de Pedro Sánchez del PSOE. La tercera és de Carmen Calvo del PSOE. La quarta és de Santiago Abascal de Vox. La cinquena és de Pablo Casado del PP. La sisena és d’Albert Rivera de quan era el líder de Ciutadans. La setena és d’Alberto Garzón d’Esquerra Unida que forma part de Podem. Ai, m’he avançat i he donat el resultat! Sou prou honestos que, si heu encertat sense llegir les respostes, em podeu enviar el vostre nom i la vostra adreça postal i entrareu en el sorteig.

Què he volgut dir amb aquesta pantomima? Que tots els partits unionistes i espanyolistes de l’arc parlamentari han fet un discurs similar en aquests darrers anys. I que, aquesta és la conclusió, el votant, el ciutadà a l’hora d’abocar el seu vot, sobretot els no militants, s’ha decantat per l’original (Vox) abans que per la còpia o, més ben dit, per les còpies (PP, Cs, PSOE o Podem). I aquí no acaba l’explicació. Ada Colau de Barcelona en Comú, una de les confluències de Podemos, va pactar amb el racista -quan era ministre de l’interior a França va expulsar els gitanos de territori francès- i ultranacionalista espanyol Manuel Valls per així poder conservar l’alcaldia de Barcelona. Tots, sense excepció, han caigut en la trampa de Vox que ha aconseguit, només amb el seu alè hivernal provinent de la Regió del Passat Tenebrós, desplaçar els partits cap a la dreta i cap a polítiques nacionalistes extremes, espanyolistes i excloents. El resultat de les passades eleccions era més previsible que els efectes immediats d’un laxant d’alta intensitat. Una pujada espectacular de Vox i una davallada de la resta de partits de l’arc parlamentari espanyol que s’hi han deixat arrossegar. La culpa no és només dels partits i dels seus fluixos dirigents. Tothom ha posat facilitats al partit de Javier Abascal. El primer de tots el rei Felip VI que, en el seu discurs ignominiós del dia 3 d’octubre, va obrir la porta a l’extrema dreta i la va encoratjar de manera sinistra i sibil·lina. La segona empenta la van rebre gràcies al poder judicial que va permetre que, durant quatre mesos de sessions retransmeses en directe per les televisions, Vox tingués un paper rellevant exercint cerimoniosament i de manera hipòcritament civilitzada l’acusació popular. Com si no n’hi hagués hagut prou amb aquesta exposició mediàtica, va el PSOE i munta un funeral d’estat a Francisco Franco perquè els seguidors de Vox es poguessin tornar a exhibir pocs dies abans de les eleccions generals! La corona, el poder executiu i el poder judicial units per enfortir un partit xenòfob, homòfob i racista. I, per acabar-ho d’adobar, el quart poder, el de la premsa, donant espai mediàtic i blanquejant amb mentides i mitges veritats el partit feixista i neofranquista. Així com a la resta d’Europa els partits democràtics com els esmentats alcen un cordó sanitari per aïllar l’extrema dreta, aquí, a Espanya, estenen una estora persa perquè hi puguin desfilar com a estrelles del rock.

Espanya és diferent perquè, des de la Transició, ha aspirat a mantenir-se igual. Franco va donar el relleu a Joan Carles I i, el testimoni, una vegada obert el segell que el protegia, contenia el manteniment, costés el que costés, de la unitat nacional. I fins ara. Amb la novetat circumstancial de nous reforços provinents de Vox. Una colla de sapastres, que no arriben a la sola de les avarques del nostre estimat l’amo en Xec de S’Uastrà, i que tenen l’única missió d’esvalotar el galliner del Congrés dels Diputats i de mantenir viu el llegat de Franco. Com diu Àngel Ruiz i Pablo: «Tol·le-tol·le, va haver de fer lo que es senyor li deia». Canviau «senyor» per «Franco» o per l‘«Estat profund», i arribareu a la mateixa conclusió a la qual ens han dut la repetició d’eleccions: l’operació ha estat un èxit, però madona és morta. Tol·le-tol·le. Adverbi. Sense dilació ni restricció. Avalot, cridòria o xerradissa sorollosa i confusa; castellà tole. L’origen prové de la frase «tolle, tolle», «fora, fora», que la Passió de Sant Mateu posa en boca dels jueus quan demanaven a Pilat que fes crucificar Jesucrist.