«Acostar-se al sentit, restaura l’experiència», diu T. S. Eliot a «The Dry Salvages», un dels «Quatre quartets» traduïts al català fa uns anys de manera magnífica pel també poeta Àlex Susanna. I on resideix el sentit a través del qual, acostant-s’hi, provocar aquesta alquímia sorrenca, efímera i mai definitiva? En el cor d’una paraula. Rostoll, per exemple. Vaig aprendre el seu significat i vaig pronunciar-la per primera vegada als camps daurats de blat de Sant Patrici i a la pallissa del lloc esmitjat per les obres de la carretera general que es troba a pocs quilòmetres de Ferreries. Els adults feinejaven al voltant de l’era, segant, batent i fent bales, i, amb en Damià Coll, el fotògraf, caminador i gran cuiner del restaurant Liorna, jugàvem a l’ombra de la pallissa plena fins a la traginada de palla picant com si fóssim déus que no volguessin créixer. Resulta curiós que, a l’obrador del Teatre de la Biblioteca de Catalunya, hi hagi una fotografia emmarcada de Damià Coll i que en Toni Gomila, que hi representa «Rostoll cremat», ens la mostrés amb veritable entusiasme després de la funció: una delicada flor verdenca que hauria pogut créixer entre les espigues de blat dels camps de Sant Patrici. No crec en excés en les casualitats i crec per multiplicat en la feina, en l’esforç i en el talent ben besunyat. Rostoll (i dialècticament restoll i rostoi) fa referència al conjunt de les tiges que resten arrelades a la terra després de ser segats els cereals; el camp segat de poc, on resten les dites tiges; castellà rastrojo. Per tant, «Rostoll cremat» seria, des del punt de vista semàntic i al·legòric, la metàfora d’una devastació esperançada perquè el camp pot ser llaurat de nou i, de les cendres mesclades amb la terra, poden tornar a sortir les espigues.
El que m’agrada més de la dramatúrgia de Toni Gomila és el domini del contrapunt. Aquesta tècnica fa que totes les seves obres s’assemblin a composicions musicals estructurades, no a través de les notes, sinó a través del llenguatge, de les paraules. L’autor de Manacor planteja una afirmació i l’enfronta damunt l’escenari al seu contrari. El resultat s’assembla a una pausada o frenètica i equilibrada simfonia esquitxada per la llum de precisos dialectalismes. No ens alliçona, no ens vol encolomar cap dogma perquè no ens dona cap fórmula màgica. Ens proposa una problemàtica i deixa que siguin -que siguem- els espectadors els encarregats de triar l’opció que els sembla -ens sembla- més correcta o més propera a la sensibilitat i als interessos personals. «Rostoll cremat», després del poema dramatúrgic que és «Acorar», torna a seguir la mateixa pauta sàvia i magistral. La metàfora és aquesta vegada agrícola en tost d’animalística i, a través de la rondalla «En Joanet de sa Gerra» (a Menorca seria «En Pere de sa Favera»), Toni Gomila fa un paral·lelisme amb la història del turisme a Mallorca (que, amb diferències de temps i d’intensitat, podria ser el de Menorca o, com va assegurar en una presentació de «Rostoll cremat» a la biblioteca de Poblenou, el periodista Xavier Graset, de la Costa Brava o de la Costa Daurada, de Salou).
Toni Gomila recorre als llibres dels viatgers pioners («Un hivern a Mallorca» de George Sand), a les guies de viatge (Rusiñol) o a la dramatúrgia universal que ralla de l’ambició sense mesura («Macbeth» de Shakespeare), del dilema entre sacrificar el territori per evitar la ruïna familiar («El jardí dels cirerers»de Txékhov) o de la revelació de l’estat corromput de les aigües que sustenten econòmicament la comunitat o l’ocultació («Un enemic del poble» d’Ibsen). La introducció de materials d’altres autors és la incorporació que diferencia «Acorar» de «Rostoll cremat». Havia llegit una versió primerenca de l’obra abans d’assistir a l’estrena a Barcelona, al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, i vaig intuir llavors que la feina dels actors fusionaria aquest material prestat pels clàssics amb la rondalla i amb les pàgines originals tant com ho feia la fascinant lectura.
Toni Gomila està una vegada més colossal i és contestat per una fantàstica i incisiva Catalina Florit en el paper de la filla de la família que aporta una visió crítica a la transformació salvatge de Mallorca. Les oliveres tallades per fabricar souvenirs, pianos de Chopin. Pollastres criats amorosament al trast o en granges inhumanes per alimentar turistes vinguts d’arreu del món. L’univers del director Oriol Broggi lliga molt bé, per contrast urbà, amb el món insular de Toni Gomila. Les dissimilituds són profundament enriquidores. L’ombrel·la és clavada a la bala circular de palla com una bandera i una tovallola de platja serveix de capa al rei. Els turistes no hi caben a la costa i colonitzen els camps de rostoll de l’interior. Mallorca, com la Rússia de Txékhov, havia estat el jardí dels seus habitants durant milers d’anys. Però a l’home l’empeny la cobdícia, l’ambició i la curiositat i es produeix un trenc que dissecciona de manera magistral «Rostoll cremat». Què hi ha a l’altra banda de la retxa? Hi havia molts camins per anar-hi i, la generació dels pares d’en Toni, equivocats o no, en va triar un. Els fills dels pioners que van transformar el jardí en la Mallorca actual n’han de triar un altre -el seu- i, gràcies als errors dels pares també han adquirit el dret a equivocar-se.
«Rostoll cremat» és una obra mestra que es podria resumir en una llarga frase del dramaturg rus: «La fi i el sentit de la nostra vida és esquivar el que hi ha de mesquí i d’il·lusori, el que impedeix ser lliure i feliç. ¡Endavant!». Faig meva la frase de l’estudiant Trofímov: «Endavant. Anau a veure «Rostoll cremat» i oblideu-vos per uns moments de tot el que us impedeix ser lliures i feliços».
