Flor de sofre

Els moviments dels indignats i els Teruel Existe

| |

Valorar:

Donaré males notícies als partits polítics espanyols. Tant en els de dretes com en els d’esquerres (als socialdemocrates, perquè no n’hi han de cap més casta en les esquerres encara que Vox digui que Unides Podem són comunistes).

Les males notícies per les dretes és que en un país conformat electoralment en dos blocs de formigó armat, d’esquerres i de dretes, el de dretes té un suport popular molt menor al de les esquerres. Efectivament, segons l’Estudi Europeu de Valors 2019 de la Fundació BBVA, l’espanyol és dels europeus qui més es situa a l’esquerra. Un 68% de l’electorat es mou dins el bloc de l’esquerra-centre, dins del qual un 20% es considera d’«extrema esquerra» (0-2). Si en una escala de valors, el 0 fos equivalent a l’esquerra i el 10 a la dreta, la mitjana dels espanyols es situaria en el 4,4.

D’aquesta manera, amb aquesta costa amunt «natural» i amb el sistema D’Hondt com a regla de joc, el bloc de dretes té ben poques possibilitats de tornar a ocupar el poder mentre es presenti dividit en tres partits (PP, C’s i Vox). Per altra banda, si el moviment d’indignació social que va donar lloc al 15M es torna a repetir, cosa que no es pot menystenir si entrem en una nova recessió quan les ferides de la gran depressió del 2008 encara no estan sanades, el bloc dels partits de dretes trobaran una forta contestació.

Ara bé, com assenyala el sociòleg Manuel Castells, ens trobem davant una crisi de representació política d’abast planetari i en la que els partits d’esquerres també queden malparats perquè no s’han adaptat als canvis socials i a les exigències ciutadanes d’un major i millor repartiment dels beneficis econòmics. Segons Castells, aquí, a Xile i a la major part de revoltes que es donen en el món, els moviments exigeixen dignitat i depassen els partits d’esquerres clàssics. Quan es va donar el 15-M, les enquestes van donar un suport del 70-80% de la població als indignats. Recordem els lemes que cridaven: «No nos representan, no», «Lo llaman democracia y no lo es». Criticaven a la democràcia representativa exigint més fórmules de participació i que els «mercats» es posessin al servei de la societat i no a l’inrevés. El PSOE es resistia a entendre el moviment. Va néixer Podem.

També per entendre bé el moviment independentista català és necessari veure’l des d’aquesta perspectiva. A Catalunya no es reclama només la independència. La gent del Principat exigeix aprofundir en la democràcia i en el control social d’una economia que ha deixat de facilitar la vida a la població, és més, que la frustra i l’ofega. Com diu l’historiador Carlos Barros, la «memòria històrica, els indignats i l’ independentisme català convergeixen en el mateix punt: superar l’ anomenat Règim de 1978 per assolir una nova estabilitat que reconciliï la societat amb els seus representants polítics».

Estic plenament convençut que en la conjuntura econòmica en la que estem ficats, un estancament econòmic com el que pateix Japó des d’inicis de la dècada de 1990, els partits d’esquerres tenen el repte, si no volen morir, primer, d’escoltar la indignació i donar-li resposta política i en segon lloc de no anar en romanços i promoure formes econòmiques i polítiques noves arrelades en els llocs.

És significatiu que la plataforma Teruel Existe aconseguís un diputat i dos senadors en les passades eleccions. Revela que moltes societats en llocs que han estat abandonats per les forces del capital es resisteixen a morir i demanen protecció, ser tractades amb dignitat. Per açò estic segur que, si les circumstàncies no canvien, sorgiran molts Teruels Existe en la geografia espanyola.