Que una consulta popular sobre un tema que afecta la quotidianitat d’un poble hagi aixecat portades al diari, posts a les xarxes, notícies i entrevistes a la televisió pública, insults, desmereixements, cartes, anònims, no facilitació d’espais públics, interpretacions contradictòries de la realitat i tot d’altres herbes, és, si més no, sorprenent i preocupant o esperançador, depèn com es miri...
El cert és que l’exercici de la democràcia directa, sigui en la modalitat que sigui, no hauria de ser mai, segons la opinió de qui escriu, un motiu de disputa sinó de congratulació col·lectiva pel que representa de maduresa i salut democràtica. Tant de bo aquesta pràctica fos més extesa, més normalitzada, més participada. Voldria dir que els nostres més de 40 anys de democràcia han assolit una majoria d’edat, que ja li toca... Però no! En lloc d’això es desvirtua aquesta circumstància i es criminalitza amb amenaces i desqualificacions.
I tanmateix, el fet que hagi provocat tot el que he descrit a l’inici d’aquesta columna és símptoma que el tema no és tan poca cosa, que algunes fibres s’han tocat, que la situació creada no és viscuda com a normal. Tant de bo siguem capaços, tots plegats, d’aprofitar aquesta experiència i fer la reflexió necessària per revisar procediments i actituds. Els continguts són clars, o ho haurien de ser... (des de la més conscient subjectivitat d’una opinió personal).
