Sort n’ha tingut el senyor Pedro Sánchez d’arrambar la Cimera del Clima, que s’havia de celebrar a Xile i ha acabat a Madrid pel desgavell que hi ha en aquell país. Així el president s’ha pogut envoltar d’autoritats internacionals i donar bona imatge davant la tragèdia climàtica que vivim tots, encara que alguns amb consciència de passerell.
Clar que l’entorn no l’ajudava el president. El patrocinador oficial de la Cimera és Endesa, precisament l’empresa més contaminant d’Espanya. I a Madrid, ara en mans del Trio, s’han carregat el programa de l’alcaldessa Carmena per reduir la contaminació. I han posat tanta lluminària de Nadal que allò sembla la Fiesta de Blas en temps de l’alegria energètica.
Però així i tot, per uns dies no li recordaran que el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides li reclama la llibertat dels presos polítics que té confinats. Ni tampoc li rallaran de l’informe d’Amnistia Internacional, que exigeix l’alliberament immediat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els dos presos polítics que ni eren polítics.
AMNISTIA INTERNACIONAL és un organisme prou conegut a Espanya, per la feinada que va tenir amb el general Franco. I és que defensa els drets humans arreu del món, i amb prou reconeixement internacional -premi Nobel inclòs- perquè fins i tot moltes dictadures li facin cas quan es pronuncia.
Però que la Cimera del Clima amagui per uns dies aquestes exigències, conegudes a totes les cancelleries europees, tampoc no resoldrà el tema. El president Sánchez ha triat un camí costerut per poder formar govern. Perquè pretén que els partits sobiranistes catalans no li demanin allò mateix que ja és una exigència internacional.
ELS RESULTATS ELECTORALS d’aquestes eleccions tan forçades, han deixat un panorama ben particular. I ens han tornat a la realitat: amb el pes demogràfic que té Catalunya, si es vol prescindir del seu vot, és impossible formar un govern coherent a Espanya. Són coses de la democràcia.
Per açò hi ha qui proposa anar en contra de les lleis de la física i ajuntar el PSOE i el PP. Una solució que ben segur que agrada a la banca i la gran empresa, com ja han manifestat. I diven que al rei també. I a les veus d’ultratomba del socialisme, que vol dir els senyors Felipe González i Alfonso Guerra.
Però a part d’engronxar aquest personal, el PSOE té els militants i els milions de votants que no li perdonarien tal traïció. I encara més, té Podemos, que si és condemnat a l’oposició, segurament es refarà de la seva crisi i aglutinarà tota aquesta esquerra que no entén, per exemple, perquè no s’ha desballestat encara la reforma laboral del PP.
Tampoc el PP ho veu clar, perquè és evident que per pactar amb el PSOE s’hauria de desaferrar de Vox, evidentment. I comparteix massa autonomies i ajuntaments amb l’extrema dreta per poder donar aquest pas que, tot sigui dit, l’homologaria amb els partits demòcrates europeus. I Vox es convertiria en el seu malson, a la caça del vot que tots dos junts han estat impulsant.
El fet és que, ensoldemà de les eleccions, el senyor Sánchez es va abraçar al senyor Iglesias i que ara sembla que intenti aconseguir la complicitat d’Esquerra Republicana per consumar aquest amor sobrevingut. Però el partit del senyor Junqueres també té problemes domèstics. El més gros, que el seu líder és a la presó per una causa que la justícia europea no entén: la sedició pacífica.
Per acabar-ho d’embullar, Esquerra Republicana competeix amb Junts per Catalunya, que té el líder a l’estranger, perseguit per una ordre d’extradició que l’acusa del mateix pecat incomprensible a Europa: de sedició pacífica. I no és una broma que tots dos es van poder presentar a les eleccions europees i que, quan van guanyar, se’ls va impedir d’ocupar el seu escó d’eurodiputats.
EN LES DARRERES eleccions, Esquerra va superar en vots a Junts per Catalunya, però sap que si en la seva negociació amb el PSOE no aconsegueix un acord prou digne, perdrà aquesta hegemonia. I ho té difícil, perquè quan demana una taula de negociació, és evident que es conforma amb més poc que l’ONU i Amnistia Internacional.
Si hi afegim el prop d’un miler de processos en curs, el tracte de terroristes que reben els detinguts per desobediència civil, la nova llei digital, que acaba amb la confidencialitat de les comunicacions, i les noves citacions del Tribunal de Comptes, més tost costa de creure que el senyor Sánchez vol realment negociar.
Així és que pren força l’opinió que les negociacions amb Esquerra són una comèdia per acabar afirmant que és impossible negociar amb ells i poder justificar el pacte del PSOE i el PP, amb la gran coartada: que se sacrifiquen per Espanya. Amén.
