Temes d'anàlisi

La política a Espanya: ‘Els rumors sobre la meva mort són exagerats’

|

Valorar:

Segons una història, potser apòcrifa, quan un diari publicà la necrològica de Mark Twain, l’escriptor la va desmentir afirmant que «els rumors sobre la meva mort són una mica exagerats». La frase m’ha vingut al cap amb motiu d’una campanya de solidaritat amb Guatemala que apel·la a «l’emergència climàtica». Sense voler menystenir en absolut els problemes d’aquest país centreamericà, a la col·lecta en favor del qual anim a contribuir, sí que em crida l’atenció que per atreure l’interès del públic s’utilitzin expressions tan pujades de to.

El món és conscient de l’alteració que els humans estem provocant en el clima des de finals dels anys vuitanta, idea que va cristal·litzar en la cimera de la terra del 1992. Des de llavors s’han emprès accions, útils, però insuficients, per frenar el deteriorament climàtic. Tanmateix, no crec que es pugui parlar d’«emergència climàtica», concepte que no ha estat encunyat pels científics. Si bé fou utilitzat per primera vegada a Austràlia el 2016, el seu ús s’ha estès com la pólvora d’ençà l’activista Greta Thunberg el va llançar a principis de l’actual 2019. Des de llavors, moltes institucions han declarat l’emergència climàtica, des de l’Ajuntament de Logroño al Parlament Europeu.

Estic convençut des del primer dia que és un problema crucial i de la peremptorietat d’adoptar mesures per retallar les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte hivernacle: és irresponsable que la humanitat provoqui l’elevació de la temperatura del planeta. Així i tot, no crec que l’ús de la paraula «emergència» sigui adient, ja que ens remet a situacions sobtades que demanen accions immediates, com un terratrèmol, un incendi o el servei d’emergències mèdiques d’un hospital. En el clima, les actuacions tenen efectes a molt llarg termini. Aplicar-hi el concepte d’«emergència» suposa d’una sobrerepresentació que erosiona el valor del llenguatge, i fa que el terme perdi la capacitat per definir les situacions on el temps és autènticament vital.

No és un fet aïllat, sinó que, des de l’inici d’aquest segle, que prest podrem definir com «el segle de l’exageració», una allau d’expressions hiperbòliques han omplert els mitjans de comunicació i els discursos públics. En la vida política, en particular, l’excés s’ha convertit en la regla, fins al punt que és difícil trobar un dirigent que parli d’un tema amb naturalitat i precisió, si no que, pel cap baix, tots marquen les seves ‘línies vermelles’.

Tot i que abans la tendència ja existia, és possible que l’exemple dels Estats Units l’hagi agreujat. Quan, a la campanya electoral del 2016, el candidat Trump es dirigia a Hilary Clinton dient-li: «quina dona més fastigosa» o «hauries d’anar a la presó», els seus partidaris, lluny de retreure-li l’exabrupte, aplaudien a cor que vols. Més endavant ha delectat l’afició amb perles com «els immigrants mexicans són violadors; encara que hem d’acceptar que qualcun és una bona persona» o «l’escalfament global és un invent de la Xina perquè l’economia estatunidenca no sigui competitiva».

Al nostre país no ens quedem curts. Pedro Sánchez ha estat titllat d’«el mayor felón de la democracia española» i a Rajoy li van reclamar: «saque sus sucias manos de Cataluña», entre crits creuats de «feixista» i «colpista». En ple deliri preelectoral s’ha acusat el president de ser «partícip i responsable d’un cop d’Estat», que el Tribunal Suprem ha rebaixat a un esquer per forçar una negociació. Altres escridassaven contra un «govern Frankenstein», demanaven aplicar un «155 preventiu» –figura sens dubte anticonstitucional– o «blindar Catalunya amb tots els agents de la policia que facin falta», frase que recorda la petició de Fraga d’enviar l’exèrcit al País Basc el 1979, encara que llavors era per enfrontar-se a una onada sangonosa d’atemptats d’ETA,...

Alguns han tingut més gràcia, com el que va censurar que «a Espanya governin els majordoms dels poders econòmics». La història també dona per molt i així n’hi ha que denuncien que «Espanya és el segon país, després de Cambotja, amb més morts a la vorera dels camins», als quals hauríem d’enviar a l’institut a estudiar la història del segle XX on, només a l’Iraq, Sadam Husein va fer enterrar centenars de milers de cossos i tant Hitler com Stalin van deixar sota terra milions de persones. La llista és massa macabra per continuar.

Trump i la seva cort de polítics espanyols no creuen en la literalitat del que diuen, sinó que, com la Bíblia, són metàfores perquè els creients acceptin el missatge salvador. D’aquesta manera el debat polític raonable queda convertit en una carrera de predicadors, com a les esglésies de dècades enrere. Aquesta destrucció creativa del llenguatge, a través de la hipèrbole i l’al·legoria, ens mena a una societat on els sentiments desplacen la reflexió racional.

Segurament hi ha factors de la nostra època que afavoreixen aquesta dinàmica. Avui coexisteixen un bombardeig constant de notícies, que ens fa la generació més informada de la història, amb l’esmicolament de la veritat per les xarxes socials, on les mentides, els comentaris degradants, els rumors sense fonament i les teories de la conspiració ens tanquen en el nostre món feliç.

L’exageració no és gratuïta: provoca crispació. Una amiga que viu a Paris em diu que la tensió es nota al metro, al carrer i a tots els espais públics. Aquí, moltes persones han desistit de parlar de política amb els familiars o els amics. No perquè hagin d’arribar a les mans, sinó perquè no volen perdre les amistats. Fins i tot Mark Twain pensaria que tot plegat és massa exagerat.