Xerrar boig

La ciutat dorm

|

Valorar:

Ja no queda ningú. Els carrers són buits, solitaris. Els ciutadans dormen o baden davant la tele. La ciutat sembla un escenari abandonat. Els actors i actrius de l’obra descansen o, tal vegada, somien. Tenir somnis és boníssim, sobretot si són somnis quimèrics. Somnis que ens recordin que un món millor, més just i més amable, és possible. Si volem, és clar.

Les nits són com l’entreacte de la complicada obra que cada dia representam. Ara els focus del teatre s’han apagat. Un respir. Un amable i reconfortant oasi de silenci, d’aquest silenci que tan poc valoram. El destí, silenciosament, escriu també a aquestes hores una nova pàgina de l’obra que demà interpretarem. Tothom té un paper assignat. Tu també. No sempre t’agradarà el que t’ha tocat: no importa, vulguis o no, l’hauràs de fer. Aquí, ja ho saps, no existeix, com al cine, director de càsting que cerca les millores actrius i els més sòlids actors per a cada paper. Aquí, sense excusa, representaràs el que destí hagi decidit.

I, just acabat el dia, quan les llums de botigues, carrers i places s’encenen, s’inicia com un fantàstic ballet, i milers i milers d’éssers humans tornen a casa i, ben igual que animalons, regressen al cau o al niu.* Tornen al lloc on no cal cap fingiment, allà on cap gest no volgut és necessari. A poc a poc regressen a la seva vida privada, millor o pitjor, amb més o manco benestar, però ben privada. Acabat el sopar, arriba l’hora de la petita i fràgil llibertat. Llibertat que els permetrà triar: uns es distreuen amb la tele, d’altres llegeixen un llibre o el diari, alguns pensen o escolten música, i uns quants, afortunadament, s’estimen.

Mires per la finestra i diries que totes les peces de l’immens puzle ciutadà han tornat a la capsa de què surten cada matí. Un parell de persones apressades, una parelleta jove que aprofita la fosca de la nit per a la darrera i furtiva besada. Un que surt del cafè que tanca i travessa el carrer. Ni un cotxe. Cap renou. Els maniquins de la moderna botiga de moda tenen la mirada perduda. Inclús de nit la llibreria ofereix suggestives novetats. Just els forners obren un ull.

Arriben ara els plors d’un infant que cerca el pit o l’escalf agradós de la mare. A la casa del davant, una finestra deixa veure un estudiant que segurament acaba els deures o passa missatgets a una estimada. Un poc més amunt, la llum que deixen passar unes blanques cortines indica que encara sopen o fan una partideta abans d’anar a dormir. De molt enfora arriba l’udol d’una sirena. Mires el cel foscot, i diries que la cosa prest anirà de pluja. El fanal del cap de cantó llueix una tènue corona de boirina: demà humitat. Les llums de les finestres s’apaguen. Tu, les de ca teva.

Apagada també la tele, finida la conversa, deixat el llibre fins demà o acabats ja els apassionats jocs de l’estimar, és hora de posar punt i final a la jornada. És hora d’anar al llit.

Entre els llençols ets definitivament tu mateix. Ara és quan penses en tu, en el teu futur, en les teves petites misèries i anhels, en els somnis i projectes que tenies i que encara guardes aparcats a un raconet de la memòria. Repassant aquell munt de coses que volies fer i que has anat deixant de banda, recordes coses: viatges, vells amics i... després d’un ben previsible primer badall ja ets a l’altre costat: dorms.

Demà tot tornarà a la realitat i el nou dia naixerà en silenci, com ho fan les flors, i la vida esclatarà de nou. La funció continua.

Bona jornada...!

*Segons Caritas, trenta mil conciutadans no poder tornar a casa: no en tenen.