Mentre per davall el riu va carregat, a la superfície sembla que hi hagi calma. Bé, la relativa calma que permeten les portades dels diaris del règim, que dilluns mos obsequiaven amb titulars com aquest de l’«ABC»: «Sánchez negociará con los enemigos de la Constitución». O aquest altre de «La Razón»: «Sánchez cede ante ERC, el pacto se cerrará en Barcelona».
També provoca el seu enrenou la tretzena marquesa de Casa Fuerte, de nom Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, que té el mèrit d’haver aconseguit els pitjors resultats del PP a Catalunya de tota la seva història. Acostumada a fer un present cada matí, potser mentre li serveixen el xicolati amb xurros, ahir va amollar que el moment polític actual és més difícil que quan ETA matava...
Però si som conscients del fangar en què s’ha convertit la política espanyola tot açò només són salves, traques humides que no alteren la calma que hi ha a la superfície. Als noticiaris oficials ja ni se’n parla dels «terroristes» catalans dedicats a organitzar manifestacions pacífiques i que, en el límit del terror, cremen uns quants contenidors de fems... Tot i que se’n rallarà, d’ells, en el partit Barça- Madrid del dia 18...
El riu va desbordat, però els guardians de l’Estat dediquen tants esforços a tapar els ulls de la gent amb clucales d’ase i les orelles amb taps de suro, que sembla que ningú no s’entemi de res. Ni des de l’esquerra es dedica gaire atenció als pronunciaments d’Amnistia Internacional ni de l’ONU sobre les agressions als drets humans que s’estan produint a Espanya.
Ni segurament rallaran tampoc del comunicat de dilluns del Consell d’Europa que denuncia les restriccions del dret de reunió; les pilotes de goma i l’excessiu recurs a la força policial; les sancions penals desproporcionades; i la censura i control de webs i xerxes socials. Poca broma, perquè així van les coses també a Turquia. Que per cert ara posa d’exemple Espanya per justificar les seves atrocitats.
Però la calma també ve provocada des de fora. Des de l’«extranjero», d’on en temps d’en Franco mos van ensenyar que venien tots els mals. Ja he recordat qualque vegada els rètols que hi havia a l’entrada de l’aeroport de Barajas en aquell temps. Quan hi arribaves amb cotxo podies triar dues direccions: o «vuelos nacionales» o «al extranjero»...
I els «mals» que ara poden venir de fora i que provoquen aquesta calma que per damunt ho domina tot és que, el dia 16 d’aquest mes, els jutjats de Brussel·les comencen la vista de la tercera ordre espanyola d’extradició del president deposat Carles Puigdemont i els consellers que el van acompanyar a Bèlgica. I que el dia 12 a Escòcia ho hauran fet els jutjats d’Edimburg amb la consellera Clara Ponsatí.
Per embolicar encara més la voga, el dia 19 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciarà sobre la condició d’eurodiputat del vicepresident deposat Oriol Junqueras. I si confirma el seu dret -i el dret dels seus votants-, com ha mig avançat l’advocat general d’aquest tribunal, la justícia espanyola té un altre flicot damunt la taula: que el va sentenciar quan ja tenia immunitat parlamentària.
Però si aquest pronunciament és favorable, afectarà també el president Puigdemont i el seu conseller Comín, i donarà satisfacció al milió i mig de ciutadans que els van votar a tots tres a les darreres europees. I com que es van acollir a la justícia belga i no han estat jutjats ni sentenciats, adquiririen la immunitat parlamentària i el dret de viatjar on considerin, també a Espanya.
Així és que no és estrany que hi hagi tanta calma a la superfície, perquè en realitat les grans decisions que poden trastocar el panorama polític espanyol estan avui en mans de tribunals que no han de menester fer ostentació de la seva imparcialitat. La tenen reconeguda. I que s’entén que allò que decideixin, Espanya ho haurà d’acceptar, com a membre de la Unió Europea que és.
Mentrestant, continuen les negociacions entre socialistes i republicans per a la investidura del president Sánchez, aparentment tranquil·les i amb bones cares. Però en contra de les urgències del PSOE, els republicans catalans ja han anunciat que fins al mes de gener no prendran cap decisió. I és que el riu que corre per davall du molta d’aigua i d’aquí a final d’any podria donar sorpreses.
