La caiguda de l’imperi ciutadà (de Cs) encara ressona per les conseqüències que té per a la política espanyola. L’harakiri que Albert Rivera va fer del seu partit representa una gran irresponsabilitat. L’ha pagada amb la dimissió, però sense cap ànim de rectificació, sense la qual la seva recuperació és impossible i el destí final dels seus líders serà la integració en el PP.
Rivera, líder idolatrat, i el seu partit van créixer des de Catalunya cap a l’Estat quan el PP estava assetjat per la corrupció, la Corona estava en crisi per les caceres del monarca ara emèrit i per l’ascens de Podem, que llavors era la punta de llança de l’15M, de l’antisistema. Cs tenia un objectiu patrocinat: donar estabilitat a la política i, per tant, a l’economia. Per fer-ho, el màrqueting polític havia convençut els electors que Cs era capaç de pactar amb dreta i esquerra i que a més era una opció que posava com a prioritat les reformes estructurals i la modernització de la pesada administració. Però en el moment decisiu, quan amb el PSOE podien sumar una ampla majoria absoluta, no va estar a l’altura perquè estava immers en una altra operació estratègica: la unitat de la dreta. No crec que el seu objectiu fos liderar el centredreta tot i la sensació que hi estava a prop, sinó complir amb la visió transcendent de José M. Aznar -que admirava més a Rivera que no a Rajoy- i la seva Faes que sense la unitat de tota la dreta no hi ha govern alternatiu possible.
Avui, quan els pactes a l’estil alemany són impossibles, la renúncia de Cs a exercir la funció per la qual va créixer és una gran irresponsabilitat. Condemna als dos blocs a decantar-se cap als extrems, cap a les dues espanyes que no acaben mai de trobar espais d’acord. Possiblement la recuperació de Cs no passa només perquè el lideri una dona, sinó que necessita una girada cap al centre.
Crec que els ciutadans del carrer, no els de Cs, estan cansats de l’espectacle polític i voldrien estabilitat i un poc més de seny.
