No fa massa dies vaig llegir en aquest diari un parell d’articles que qüestionaven que el Consell de Menorca subvencionàs la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) amb no sé quants d’euros, però en tot cas una xifra insuficient per comprar un cotxo xerec.
I com que aquesta institució és poc coneguda fora dels ambients universitaris, potser és qüestió de començar explicant què és. L’UCE, com se la coneix vulgarment, va néixer fa 51 anys per fer de punt de trobada dels intel·lectuals dels territoris on es ralla català, a Espanya, a França i a Itàlia, a més d’Andorra, així com de les universitats d’arreu del món on s’estudia aquesta llengua, que avui ja són més de dues-centes.
La seva seu principal és a Prada de Conflent, la capital d’una de les comarques catalanes que la monarquia espanyola va cedir a França pel Tractat dels Pirineus. Quan va acabar guanyant el cop d’estat militar de 1936, molts de ciutadans que fugien del feixisme es van refugiar en aquest poble francès, perquè encara s’hi podia arribar en tren des de Barcelona.
Un d’aquests exiliats va ser el violoncel·lista Pau Casals, que hi va crear el Festival de Prada, que se celebra des de 1950 i que és un referent mundial de la música clàssica. Potser per aquesta fama internacional de Prada, l’UCE la va triar com a seu. Ara bé, com que universitat és sinònim de llibertat, és evident que no es podria haver instal·lat a cap poble de l’Espanya de l’època.
L’UCE elabora cada estiu un programa molt divers d’estudis científics, dins de les diverses branques del nivell superior, i naturalment no defuig tampoc l’economia, la política ni l’actualitat, com té l’obligació de fer qualsevol universitat que se’n consideri.
He cercat el programa d’enguany i veig que s’hi han fet 12 cursos emmarcats en diferents àrees, alguns difícils de pair per a jo, com el de ciència i de tecnologia, titulat «Futur, present i passat de la taula periòdica dels elements». I d’altres que m’hauria agradat assistir-hi, com el de l’àrea de pensament, titulat «Nació i Estat».
En paral·lel amb aquests cursos, organitza seminaris científics, i un dels d’enguany ha estat «La producció cultural a les Illes Balears en el temps present». Per descomptat que la Universitat de les Illes Balears també participa en l’elaboració dels programes.
Com és lògic en una trobada universitària de gent de tantes procedències, i amb una cultura que encara no ha recuperat la normalitat, també s’hi fan declaracions polítiques i es redacten manifestos. Que subscriurà qui els vulgui subscriure, però que sembla que és l’única part de la informació que interessa a l’opinió espanyola contrària a la llibertat de pensament.
Per contrast, sorprèn veure els elogis que fa la premsa del règim de les relacions culturals entre els territoris de llengua castellana -els congressos hispanoamericans, les universitats internacionals, etc., etc.- i que en canvi sigui incapaç de pair que açò també existeix en el cas del català. Allà valoren la unitat lingüística i aquí mos volen sotmetre a la diferència com a norma.
Ara que tothom té ordinador, podrà comprovar que el corrector del Word es veu obligat a oferir fins a 20 varietats d’espanyol. Però ells açò no consideren que alteri la unitat del castellà. En canvi quan ho apliquen al català, cada varietat ha de ser per força una llengua diferent. A cop de destral!
Clar que són els mateixos que no qüestionen que l’Instituto Cervantes rebi 129 milions d’euros anuals per donar a conèixer el castellà i la seva cultura. I per déu que els pagam entre tots, també els menorquins. I segurament trobaran la mar de bé que la Real Academia Española (RAE) hagi rebut enguany, també dels pressuposts de l’estat, un pessiguet addicional de 15 milions d’euros, a més dels que ja rep de normal.
Forma part del seu pensament excloent. Perquè no és una casualitat que la RAE va ser creada per la monarquia borbònica el mateix any que va prohibir l’ensenyament i l’ús administratiu del català. Encara que a Menorca no mos en vam entèmer fins a noranta anys més tard, perquè per sort depeníem de la Gran Bretanya.
Són també els mateixos que continuen amb el mantra de l’imperialisme català. Mentre mos volen espantar amb aquest bujot, obren la porta gran a la penetració de tants de castellanismes que prest ja no sabrem que rallam. Perquè sense una estructura sòlida darrere, amb bona ventilació amb els altres dialectes i amb els recursos d’internet de què disposa el català estàndard, el menorquí està condemnat a no ser una altra cosa que folklore.
I tornant al Consell de Menorca. Té l’obligació d’emparar la llengua i la cultura d’aquesta illa i també de defensar el seu nivell intel·lectual més elevat. I ho ha de fer en tots els àmbits on açò és possible. I un d’ells, clar que és la Universitat Catalana d’Estiu. Per més que ho critiquin tots aquests que mai no qüestionen cap inversió en el castellà, però que voldrien tancar el menorquí dins un enfony, vam si es floreix d’una vegada.
