Flor de sofre

Podemos cerca el seu enterrament

| |

Valorar:

En un anterior article vaig assenyalar que el bloc de votants que s’autonomenen d’esquerres a Espanya és més gros que el de dretes. Però açò no vol dir que el votant d’esquerres sigui fidelíssim als partits que així s’hi autoproclamen. Cal considerar l’abstenció fruit de la desafecció. El sociòleg Manuel Castells afirma que la major part de revoltes socials que s’estan donant en el món vénen donades pel fet que sectors cada vegada més amples de la població es senten indefenses davant les injustícies (sous precaris i baixos, dificultat per accedir a l’habitatge, augment de les desigualtats socials...) perquè els partits polítics els han oblidat, és a dir, perquè han llançat per la borda les estratègies per menar curt el capital, convertint-se en aparells burocràtics que només cerquen satisfer els seus beneficis, deixant a la gent més desvalguda a la intempèrie.

El moviment 15-M va ser fruit de la indefensió política i Podemos va néixer amb la intenció de vehicular el malestar per convertir-lo en política, amb eina de transformació. És ben cert que Podemos va tenir des del primer dia la proa al damunt dels partits de la dreta i també de tota la premsa més sectària, però, així mateix, ha estat incapaç d’entendre la demanda dels qui participaven en el 15-M.

L’ànsia, la fam, de la majoria social que denunciava els partits de la transició com la d’una ‘casta’, només interessada a satisfer els interessos inconfessables de les cúpules que tallen el bacallà, volia que els líders polítics que poguessin sorgir del malestar no tan sols corregissin les injustícies sinó que també fossin el mirall de sectors cada vegada més amples que porten estils de vida marcats per la mera subsistència i la necessitat de la cooperació.

Per la gent, especialment més jove, que malviu enllaçant contractes precaris i que comparteix pis de lloguer pagant la meitat del sou per una habitació, el mirall que podia representar Podemos a la seva condició, es va rompre quan el líder, Pablo Iglesias, es va convertir en ‘marquès de Galapagar. A partir del moment que Iglesias va demostrar en els fets més íntims i personals que no creia en un projecte de vida de recuperació de la sociabilitat de barri urbà i no depenent del cotxe, el mirall de Podemos no s’ha deixat de rompre en bocinets cada vegada més petits.

La major part de partits d’esquerres arrelades a una terra, independentment de les simpaties que puguin generar, siguin la CUP, Catalunya en Comú i ERC, a Catalunya, i Més per Menorca, tenen uns votants fidelíssims perquè són miralls d’ideologies i estratègies però davant de tot també d’estils i modes de vida.

El votant de Podemos reclamava que el polític tingués vida pròpia més enllà de la carrera política que pogués fer. És més, potser aquest ja és un sentiment transversal a tota la població. Cansa veure les mateixes cares en les institucions dotze i setze anys.

Per tot plegat, la defensa que ha fet la consellera Mae de la Concha dels 22.000 euros en concepte d’indemnització pels peninsulars que formen el Govern balear, lluny d’aplacar la indignació, no ha fet més que atiar-la. En el moment que va dir que hauria de deixar la política si hagués que renunciar als 22.000 euros, va rompre tots els ponts amb amples capes de la població i molt especialment amb els seus propis votants. I és que les dades canten. Segons l’Institut d’Estadística de les Illes Balears, amb dades publicades l’1 de febrer d’enguany, la renda disponible bruta per habitant a Balears va ser el 2015 de 14.790,15 euros i a Ciutadella, on va viure prou anys Mae de la Concha, de 13.213,08 euros. Amb els 22.000 euros poden (mal) viure dos ciutadellencs.

El partit que no emmiralla a cap sector social cerca el seu enterrament.