Una paraula polida, baf. Pel significat i per l’eufonia. Discreta, és molt present en les nostres vides. Després de dutxar-nos amb aigua calenta apareix cada dia al mirall del quarto de bany. T’agafen ganes d’escriure-hi una segona paraula encadenada. T’estim, posem per cas. O la llista de la compra. O la llista de propòsits del nou any.
Apareix, el baf, pel contrast. El contrast de temperatures entre la superfície del mirall i l’aire del bany que l’aigua calenta ha escalfat. En castellà, la paraula també és molt polida: vaho. Els idiomes són savis. Masteguen les paraules abans d’enviar-se-les o escopir-les al món. Reboten damunt les superfícies i es desfan en infinitat de partícules que reviuen amb les humanes relacions.
Em sembla que escric diferent a l’estiu que a l’hivern. El que estic segur és que escric diferent a Barcelona que a Menorca. Indiscutiblement, l’escriptor ha de tenir les mans calentes a l’hora d’escriure. Si les té fredes, els dits no endevinen les tecles de la màquina d’escriure o de l’ordinador o no agafen amb fermesa la ploma, el llapis o el bolígraf i, el que s’escriu, és insubstancial. La prova és que els primers grans escriptors van sorgir a la càlida i tòrrida Grècia. Les sagues nòrdiques van sortir anys més tard i tenien un component oral.
Els turistes no veuen el que passa a Menorca a l’hivern des de les seves llars nòrdiques. El baf apareix a l’interior dels seus cotxes quan es dirigeixen a França o als Pirineus o a un comtat de Gal·les o cap a la riba del Po o, a Alemanya, mentre voregen el Danubi, el riu cabalós. Entela els vidres i els impedeix veure amb claredat la carretera. Encara que els humans han trobat solucions i el problema s’arranja només pitjant un botó, el baf també té un cantó perillós.
Com si un Baf instal·lat damunt la superfície d’una pantalla alta com una muntanya o com una serralada, els turistes no poden veure Menorca durant l’hivern. L’alguer en què se sol convertir cada any Cala Mitjana, si més no enguany. Les obres que acanalen Fornells i tallen els carrers secundaris del voltant de l’església consagrada a sant Antoni com si fossin petits barrancs inundats a la vora de la mar. Els betlems –pessebres-, les neules de les esglésies i de la Catedral. Els arbres amb les cimalades embossades amb plàstics de la majoria d’urbanitzacions fantasmes. També els rètols informatius dels establiments plastificats com si ens volguessin furtar als illencs i als pocs visitants la informació, ara buida, que donen els dibuixos i les paraules. Els camps grocs de flor d’avellana als dos costats de les carreteres o a la coma de Ferreries, entre el cementiri i la derruïda base americana de telecomunicacions. La banyadura, com si fos un llac de poca fondària, una simple làmina d’aigua, apoderant-se de l’Illa sencera com la seda lluenta d’una eruga que hiberna i que acabarà convertida en una esponerosa i vistosa papallona. O l’espectacle, també fantasmagòric, de Cala Galdana destil·lant un vapor, una suor freda, un baf vertical i cotonós, quan el sol del matí comença a menjar-se la platja de la banda occidental de devora l’illot. L’efecte de llac encantat, vorejat per les muntanyes de Mallorca, amb el vapor que corre com ànimes etèries de difunts cap a l’horitzó tancat o cap als penyals de marès encara en penombra sembrats de pins que els esperen reverencials és sempre màgic i misteriós. Fa impressió quan, de ben dematí, i tot sol a la platja contemples l’espectacle sense poder comentar-ho a ningú, ni tan sols al ca que tresca indiferent entre la llenca que hi ha entre les algues acumulades i l’arena banyada. Una altra vegada el contrast de temperatures. L’aigua més calenta que l’aire que la sobrevola produeix aquest vapor fonedís que forma milers de fades grises que corren cap a la retxa com si duguessin entre les mans esquives, dins la panxa buida, la llavor d’un nadó. Fum àrtic s’anomena aquest fenomen de la naturalesa que podem contemplar de bon dematí per aquestes dates fredes que han vorejat el Nadal quan, des dels canals d’antigues aigües que han format les cales, a penes bufa el vent en forma de càlid alè. I la pregunta que et tenalla i et sorprèn és: si Menorca és encara més polida a l’hivern per què no venen més turistes que els quatre que arriben atrets pel Camí de Cavalls? I la resposta és que el turista ve pel sol i, quan l’astre rei deixa de brillar en la seva plenitud, deixen de venir. S’assemblen als tords migradors. Engany hi ha poca llentiscla i poc olivó. Per tant, hi ha pocs tords. Si els menorquins volguéssim que hi hagués molts tords sembraríem encara més ullastres i més mates llentiscleres. I, sobretot, no els caçaríem. La relació que mantenim a l’estiu amb el turista s’assembla amb la que mantenim a l’hivern amb el tord. Els tords venen com per art de màgia de no se sap d’on i no se sap com. Els turistes, tres quarts del mateix. Els uneix, els unia, la proteïna. Per tant, hauríem de cuidar els tords com cuidem els turistes. I hauríem de cuidar els turistes així com un dia acabarem cuidant els tords.
Avui una al·lota mirarà a través de la finestra de ca seva l’arribada dels reis d’orient. El seu alè embafarà els vidres de la finestra i veurà en les figures anònimes que hi passen per davant cavalls, camells, patges, torxes, regals i reis. Gràcies a la distorsió visual del baf i, sobretot, gràcies a la imaginació i a la tendra il·lusió avui serà una nit on només regnarà la màgia.
Feliç nit de reis.
