Mal dia per publicar aquest article, perquè com comprendreu, quan l’escric encara no sé com haurà acabat el debat d’investidura del senyor Pedro Sánchez i si haurà obtingut prou vots per ser president.
Dilluns la cosa anava molt ajustada i els rumors que s’intentava untar qualque diputat perquè hi votàs en contra eren de domini públic. O pitjor encara, que se’ls volia espantar amb el recurs de l’amenaça. Confiï que no s’arribi a confirmar cap canvi de vot, perquè la democràcia espanyola ja arrossega massa plom per poder caminar, encara que sigui fent tombesses.
Ara bé, l’espectacle a què hem assistit durant el debat, serà mal d’oblidar. No apte per a menors, si no és que volem que els nostres al·lots tenguin un model de referència per ser malcriats, rancorosos, grollers i malparlats, i que aprenguin a esbroncar i a mentir en públic.
I en aquest cas, la mala ensenyança sortia d’allò que anomenen la bancada de la dreta però que, en realitat, és diria de l’extrema dreta. Perquè la tragèdia de la política a Espanya és que no ha quallat cap partit de dreta, al manco com s’entén la dreta a les democràcies europees, que van lluitar contra el feixisme i que saben quin pa hi donen.
Sobretot, feia cruiximent d’ossos sentir els crits i els insults que van dedicar a la portaveu de Bildu, com si fos la representant d’una ETA ressuscitada. Semblava que l’enyoraven.
Tan indignes com les tergiversacions que van fer de la història del país. Amb la guinda de la senyora Arrimades, que ara tothom podrà entendre per què a Catalunya bonibé ningú no la suporta. Però no van rallar en canvi del programa de reformes que presenta el candidat a la presidència, perquè açò no els interessa en absolut. La bronca sempre és contrària al raonament. Ara bé, tampoc semblava que els interessàs, i en aquest cas el candidat igual que ells, la patata calenta que tenen tots plegats damunt la taula. I és que a dia d’avui no sabem si Espanya és encara un Estat de la Unió Europea o si ja torna a estar perduda en el no-res mentre es mira el llombrígol.
La mateixa gent que cada dia repeteix la lletania que les lleis s’han de complir i que les sentències dels jutges s’han d’acatar, ja fa una bona estona que opta per viure al marge de la justícia. Fora de la llei, podríem dir. I és que Espanya, quan va ser acceptada per la Unió Europea, es va comprometre a acatar la justícia de la comunitat, presidida pel Tribunal de la Unió.
I aquest tribunal ja s’ha pronunciat –i ben clar–, en una qüestió que és de sentit comú. Que els càrrecs electes ho són des del moment que els ciutadans els han donat prou vots per ser-ho.
I que qui els vulgui garbellar, fa trampa. Per açò el president i el conseller depurats Carles Puigdemont i Antoni Comín, ja són eurodiputats de ple dret, amb efectes retroactius al dia de les eleccions europees.
I el vicepresident depurat Oriol Junqueras, també ho és i també amb efectes retroactius. I se l’espera al pròxim plenari del Parlament europeu, a Estrasburg, el dia 13 de gener. El problema del Tribunal Suprem espanyol i del senyor Marchena, amb els hooligans que l’atien, és que encara el tenen tancat a la presó. Es diria que en condició de segrestat.
Clar que davant una població a la qual s’ha mentit sistemàticament, amb un relat tan ben travat pels mitjans de comunicació del règim, ara costa de reconèixer que tot era fum de formatjada. I mira que els jutjats de Bèlgica, Alemanya i Escòcia ja havien donat prou pistes de per on anava la cosa, amb la seva reacció a les distorsionades ordres d’extradició espanyoles. Igual que la ONU i Amnistia Internacional amb les seves declaracions.
Però encara hi ha més. De la sentència del Tribunal de la Unió Europea també es pot desprendre que el judici a què es va sotmetre els dirigents polítics i socials catalans, ha quedat invalidat. Senzillament perquè els van sentenciar a tots junts, en un únic judici, quan un d’ells –el senyor Junqueras– ja era eurodiputat i en conseqüència tenia immunitat parlamentària.
Si el senyor Pedro Sánchez avui dimecres ja és president, com és de desitjar per a la salut d’Espanya, me sembla que aquesta serà la primera cosa que haurà d’aclarir. I fer avinent a la bancada de la dreta, que sembla que encara no ho ha entès, que les lleis s’han de complir i les sentències s’han d’acatar.
