No sé si és cert, però me van explicar que una sala d’apostes de Maó tenia pàrquing al darrere perquè no es pogués identificar els clients. Com si els acompanyés un pecat original. No és un negoci amb bona fama, cert, però l’actual proliferació de locals de jocs no és la gènesi de la ludopatia. Hi contribueixen, no ajuden, però ja hi havia fa temps addictes aferrats tot el dia a les estridents màquines dels bars.
Als bars, precisament, també es beu alcohol. L’alcoholisme és una altra addicció epidèmica que, tot i ser legal, com el joc, arruïna famílies. Però cap governant ha establert una moratòria per regular la constant aparició de nous bars. Es pot comprar whisky a un súper com iogurts de coco. Al voltant del vi o el gintònic hi ha una litúrgia esnob. A cap bar s’aparca d’amagat.
El joc ha adquirit recentment un plus que augmenta el risc de ludopatia: internet. Les retransmissions esportives de la televisió, sense moratòria ni límit, anuncien amb abundància cases virtuals d’apostes, amb seductors dipòsits com a regal de benvinguda. Per apostar sense ser vist no cal aparcar d’amagat, basta un mòbil. Des del sofà, des del despatx o des de l’habitació d’un adolescent. Açò fa mal.
La suspensió temporal de la implantació a les Illes de nous locals de joc, aprovada ahir pel Govern balear, és una mesura amb bona intenció, prudent, que la majoria veurà bé, però que deriva també d’un cert oportunisme davant el debat existent, de la voluntat de fer alguna cosa. A més, tindrà un impacte de futur relatiu sobre el problema social de fons (una altra cosa és el gremial), perquè al nou món wifi les limitacions físiques són parcials, insuficients. Ajudarà a frenar un boom, pot tenir un efecte pedagògic, crear consciència, però el gran plus de risc de les apostes per internet en sortirà ben viu. Posats a fer moratòries, seria més efectiu fer-ne una de bars, ja que de moment ningú es pot embriagar amb una aplicació del mòbil. Però, clar, ningú els qüestiona. I, sobretot, qui s’atreveix?
