Ja sol succeir que els refranys dels nostros avantpassats la claven per explicar el present. I el parlar de Menorca és especialment ric en expressions que, amb quatre mots, et resumeixen la situació. No me puc estar de reproduir aquesta que he sentit recentment, «Qui tot ho creu, tot s’ho beu», i aquesta altra, «N’hi ha que sempre tenen fil a tòrcer».
Saviesa popular que demostra, una vegada més, que la cultura no necessita carreres universitàries per expressar-se. Sorgeix de la voluntat de voler entendre el món sense intermediaris -amb llibertat- i d’acumular experiències.
Aquella aventura que va iniciar el senyor Rajoy de dur l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, quan ja havia estat aprovat pel Congrés i refrendat pels catalans, ha cobert aquesta setmana una nova etapa: ja ha esclatat en el Parlament europeu.
Massa vegades ha demostrat la història que allò que no s’arriba a resoldre amb la política, que vol dir diàleg, s’acaba convertint en una guerra. I per sort aquesta vegada no hem de rallar d’una guerra amb atrocitats militars, sinó d’una guerra jurídica. Açò sí, amb atrocitats jurídiques.
I aquells que s’estimen més la guerra que la pau, és un fet històric que per acomplir el seu objectiu recorren sempre a la trampa, perquè si no ho fan així, qui els seguiria? La generalitat de les persones solem ser més partidàries de la solució pacífica dels conflictes, com recullen tan bé els refranys.
La trampa d’aquell moment va ser aprofitar un Tribunal Constitucional que, entre membres caducats, baixes que no es cobrien i «fidelidades inquebrantables» era una ruïna. I que durant quatre anys va manyuclar el contenciós -sense renovar membres- per acabar donant la raó al senyor Rajoy. La malifeta ja estava consumada: s’havia substituït el debat polític per l’ofensiva judicial.
I des d’aquell dia la situació política d’Espanya no ha fet una altra cosa que degradar-se. Judici darrere judici i els que queden encara. Qui ha seguit l’evolució del tema durant aquests anys, és com si hagués fet la carrera de dret, de tants de procediments i terminologia com haurà après. Amb màster televisat del judici del procés inclòs.
Però sobretot haurà après que, per clara que sigui una llei, sempre es poden fer interpretacions interessades. I que la tria d’actors pot decantar els resultats. Per açò és tan important que política i justícia discorrin per camins separats, independents l’una de l’altra. I per açò es valora tant la justícia europea a diferència de la d’altes comunitats.
Qui en canvi sembla que no ha après ni la primera lliçó són aquests dirigents de la mal anomenada dreta espanyola, senyors i senyora Casado, Abascal i Arrimadas que, a falta de vots, cada dia es desperten amb l’amenaça d’una nova querella. La de dilluns, contra el president Sánchez i el nomenament de la nova fiscal general de l’Estat. Com si no fos habitual que els presidents espanyols posin en aquest càrrec a qui considerin...
Si l’obsessió de l’Estat era que el conflicte català quedàs reclòs dins Espanya, és evident que ha fracassat. S’han destinat milions d’euros a fer callar altres països, com va reconèixer l’exministre Margallo. Hi ha hagut pressions i amenaces a governants i jutges estrangers, algunes reconegudes en públic. Però la justícia europea ha estat insensible a aquest dispendi d’esforços.
Les d’Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Escòcia ja havien donat uns quants disgustos a l’Estat espanyol. I molta vergonya, encara que sempre es pot dissimular amb el discurs patriòtic que tothom s’equivoca manco tu. Com els conductors que circulen en direcció contrària i s’exclamen que tots els cotxos venguin de cara...
El tribunal de justícia de la Unió Europea, ha estat tan contundent que dilluns passat els senyors Puigdemont i Comín ja estaven asseguts al seu escó del parlament europeu, per més que pendents del suplicatori que la Justícia espanyola ha iniciat per tornar al punt de partida. Però de moment tenen la immunitat parlamentària que avalen els dos milions de vots -democràtics- que van reunir. I és molt probable que el senyor Junqueras l’obtengui també ben prest.
Arribats a aquest punt, els polítics espanyols que continuen encaparrats amb voler substituir la política pels jutjats, potser que s’ho repensin. Al manco mentre la Unió Europea, a pesar de tots els seus defectes, es continuï fonamentant en els drets humans i la imparcialitat de la justícia. I a la vista que no han aconseguit una altra cosa que fer créixer el convenciment de l’independentisme.
Ja ho deien els nostros avantpassats, que no es pot anar pel món predicant consciència i venent vinagre.
