Quan arriben aquestes dates de gener, el poble menorquí commemora els seus orígens. Ja tenim 733 santantonis! I la identitat, sobretot en temps líquids, s’ha anat transformant. Tanmateix, la història és la que és, més enllà de manipulacions i doctrines, i a Menorca encara és ben viva la llengua catalana, duita pels conqueridors, i la cohesió social, conquerida amb prou dificultats, amb l’eix d’una personalitat diferenciada, és un bé valuosíssim de preservar.
Amb la recuperació de les institucions democràtiques i d’ençà de la declaració del 17 de gener, festa religiosa de Sant Antoni, com a «Diada nacional del Poble de Menorca» (CIM, 1980), s’han anat recuperant arreu dels diferents municipis de l’Illa activitats de caire popular de tota mena, que durant els anys de la dictadura difícilment se celebraven: torrades, balls de carrer i festers, glosades, esdeveniments esportius, concerts, conferències, etc. Durant anys els actes de la festa de la conquista de Menorca per Alfons III se circumscrivien a Ciutadella: mercat de dàtils i taronges, missa i processó d’autoritats eclesiàstiques, civils i militars, precedida de tres edils a cavall amb penó que dona tres tocs allà on hi va haver un portal de la murada.... El bisbe hi entona un solemne «Te Deum». La cerimònia continua fent-se, però que hi soni o no la marxa reial borbònica depèn avui del color polític del consistori. Les banderes espanyoles, que durant aquells quaranta anys van monopolitzar l’ornament de finestres i balcons, avui hi són en algunes balconades mentre que la senyera de les quatre barres ha guanyat presència junt amb la vermella municipal.
Dins el programa festiu, trobam el lliurament del premi ‘Glosador Vivó’ de glosa escrita, que convoca el Consell Insular, i recentment l’Associació de Vesins de Ferreries convoca el de codolades. La revifalla d’aquestes formes de literatura popular -els glosats de picat, oralitat i improvisació, gaudeixen avui d’un èxit inusitat- és innegable i un actiu cultural important.
Al caliu dels foguerons de Sant Antoni, és molt recomanable recuperar un text d’Isidor Marí, «Per un concepte viu i combatiu de la cultura popular»(1982) que ara l’ed. Lleonard Muntaner ens posa a l’abast dins el volum «Poesia, llengua, país. Una mirada des d’Eivissa» (2019). La defensa de la cultura popular –explica l’intel·lectual eivissenc- no és una actitud regressiva al passat, sinó progressiva cap a un futur nascut de les pròpies arrels, de la pròpia història i no un pretès universalisme arbitrari, sense res a veure amb la realitat del país. Pensem-hi.
