Xerrar boig

Una gran recepta...?

|

Valorar:

— No, tu no m’has entès, Tina; et deia que la ceba l’has de posar líquida a la carn...

—No sé què vols dir... No he sentit mai a ningú parlar de «ceba líquida»...

—Mira que és ben fàcil. A jo m’ho va explicar la germana de la meva jove, que pot ser tan rara com vulguis, però que de cuina en sap un niu... Amb això és ben igual que la mare, la meva senyora consogra, que tot el dia xerra i presumeix de receptes i novetats però em penso que el marit ja està ben fart de menjar simples bistecs a la planxa... Tot és aparentar, bla, bla, bla...

Tina, baixeta, cabells tenyits d’un ros que en diries un camp de blat, escolta atentament l’explicació de la seva amiga. Totes dues han oblidat ja el seu pas pels cinquanta anys. Ben abrigades i bufanda al coll.

—Tampoc pensis que és invenció d’ella... Segur que ho ha tret d’un d’aquests cuiners de la tele que estan tan de moda. T’ho dic perquè penso que mare i filla de feina de casa, poqueta, poqueta... Ja m’entens...! Tu escolta’m que la cosa és ben fàcil. No hi ha misteris. Si ho fas, segur que quedaràs beníssim. Agafes una bona ceba, que encara se’n poden trobar que no venguin de la Xina, d’aquelles cebes que tenen el color que toca, de les que pelades fan plorar i que fan olor a ceba, ceba. Al mercat en pots trobar. Ho podries fer també amb aquelles cebetes petites que jo empro per fer carn rostida a la cassola, però seria més feina... Important idò, trobar cebes amb gust de ceba...

—La meva mare, en pau descansi, deia que en el seu temps eren moltíssim cercades les cebes que venien de Figueres, al nord de Catalunya. Tan bones eren que en fregien anelles arrebossades amb farina, que eren boníssimes i agradaven a tothom... Tu, Marga, en deus haver sentit parlar...

Na Marga, modernes ulleres de colorins, pentinada amb monyo que deixa veure les blanques arrels d’uns cabells tintats d’un negre exagerat, porta una bossa de pell penjada en banderola. Diries que és d’aquelles que s’escolta quan parla...

—Ta mare, Tina, era molt més gran que jo... però sí que n’he sentit parlar d’aquestes cebes de Figueres que dius... Aquells eren temps en què els bons productes del camp tenien llinatge...

— Cert, ben cert, com les patates de sa Pobla, la llonganissa de Vic, les mongetes de Tolosa... o el mateix formatge de Maó...!

—... i les bones llagostes de Fornells o la mel de Menorca. Ara, Tina, ja ho pots dir: quasi tot ve de molt lluny, tot és molt polit, com la fruita mateixa, preciosa per defora i resulta que no té gust de res...

—Segueixo. Agafes la ceba i l’esprems com si fos una llimona. Reserves el que en quedi, que podràs afegir, si ho vols, al final. Del suquet que treu la ceba, que tampoc és molt...

«Pròxima parada, Rocafort», una veu enllaunada per la megafonia del metro. Obertes les portes, les dues amigues van davallar a l’anunciada estació de Rocafort.

l el metro segueix camí i, en passant davant d’elles que caminaven cap a la sortida, na Tina gesticulava encara intentant convèncer la seva atònita amiga de la bondat de la que semblava la deliciosa recepta de la ceba líquida.

Un grop seriós i trist amic meu: ni jo mateix ni altres passatgers, que de ben segur, com jo feia, escoltaven dissimuladament però ben encuriosits la conversa de les dues bones amigues, vam conèixer la continuació de la conversa: havíem perdut per sempre el final de la recepta de carn cuinada amb ceba líquida.

«Pròxima parada, Urgell», advertia la megafonia...