Cada dia que passa estic més convençut que la bondat és el punt més elevat de la intel·ligència. I, com que vivim a l’Era del Gos, era terrorífica en la qual impera la voluntat, l’egoisme i la maldat, la bondat és cada vegada més valuosa i, els pocs humans que la practiquen, tenen un immaterial tresor en el seu interior.
S’apaguen els llums. Som al pis de dalt de la llibreria Sa Catòlica de Maó regentada per una llibretera d’ofici com és Susana Quiñonero. L’actriu Clara del Ruste, que ha format part de la companyia de teatre Els Joglars quan eren veritablement trencadors, ens il·lumina amb una llanterna frontal mentre va desgranant els llibres que he publicat i que ha col·locat de manera estratègica perquè formin un relat extern damunt els marcs de les finestres, estalonats a les parets o sustentada la seva precària verticalitat mitjançant cavallets. Hi ha cendra, aigua de la mar i arena; les tres paraules, o els seus derivats lliures, que estructuren la novel·la «Arenal» i que es basen en la citació de Künberger que obre el llibre «Tractatus logico-philosophicus» de Ludwig Wittgenstein: «Epígraf: ... i tot el que se sap, i s’ha sentit no simplement murmurejar i ventejar, es pot dir en tres paraules». Foc. Aigua. Sang. Vinguda de Barcelona només per la presentació i perquè adora la meva obra amb la mateixa intensitat amb què jo ador la seva magmàtica capacitat interpretativa, i, gràcies, sobretot, al pou de bondat que brolla generós del seu interior i que l’ha portada aquests darrers anys al Nepal o l’Àfrica central per col·laborar amb vàries ONG preocupades pel benestar de la infància.
S’encenen els llums de la llibreria i, un dels assistents a la presentació (gràcies per venir un divendres amb molts d’actes culturals a Maó), demana la paraula Luis Markina, un altre activista de la bondat i de la cultura (poden anar aquests dos conceptes separats?) que recorre aquestes darrers dies de l’any el Camí de Cavalls; a peu o en velo, no m’ha quedat clar. Ens conta que és el fundador d’una biblioteca instal·lada dins un autobús aparcat davall un mil·lenari teix. Amb Emilia Curiel van col·locar tota la seva biblioteca personal -150 metres lineals- en un autobús que s’havia de desballestar i que els hi va regalar un amic. Van sol·licitar tots els permisos burocràtics i, un cop tot en regla, van conduir per les estretes carreteres i camins de les valls del parc natural de las Hoces del Alto Ebro i el Rudrón fins que van trobar el mil·lenari arbre a las Merindades de Burgos. L’han anomenada «Bibliotejo» i deixen els llibres en préstec als usuaris o fins i tot els regalen. Ens va insuflar esperança. Es poden fer coses meravelloses a través de la literatura. Ens va convidar a visitar la biblioteca permanent situada enmig de la salvatge natura i ens va arrabassar la promesa d’anar-hi. És clar, que hi anirem. Durem llibres menorquins per fer-ne donació i organitzarem un acte cultural davall l’impressionant, frondós i mil·lenari teix.
No acabaren aquí les sorpreses agradables de la fosca nit desembral. A més de conversar amb els lectors que es van acollir a l’experiència de la presentació, Susana Quiñonero ens tenia reservada un nou embadaliment. Com si fos una reina d’Orient ens va entregar per avançat una capsa de cartró i una fogassa de formatge com a misteriós present. Dins la capsa hi havia les exquisides cerveses artesanes de Sant Climent i un sobre amb el meu nom escrit. Dins el sobre, un paper: «Com que estic segur que hi haurà una segona part d’«Arenal», i com que sé que el protagonista Jaume Ferrer és un habitual consumidor de producte local, m’agradaria que li feres arribar aquestes cerveses de Sant Climent i ja posats aquest formatge a la cervesa que també elaborem al poble». Firmat: Vicent. Quanta generositat! Sí, Jaume Ferrer consumeix cervesa artesana feta a Menorca, en concret a la banda de llevant de l’illa, perquè és la millor cervesa del món i perquè, el nostre investigador amb mal d’altura, és un autèntic sibarita. I és que pel que fa al producte local, Menorca ocupa un lloc de privilegi arreu del món com ha quedat demostrat aquest inici d’any amb la distinció de Regió Europea de Gastronomia 2022. Gràcies, Vicent. Com que érem molts -Jaume Ferrer, Joan Aram i un servidor- ja ens hem acabat les cerveses artesanes acompanyades del deliciós formatge a la cervesa. No ens preocuparem. A Barcelona han obert una botiga de productes balears al carrer Sant Lluís nombre 105. Farmers & Co. Allà ens aprovisionarem de cerveses Grahame Pearce de Sant Climent. Productes de proximitat, productes de quilòmetre zero. Persones pròximes, persones de quilòmetre zero i, des d’aquest punt inicial i puntual, amb prou empenta per assolir l’infinit. Bona gent trobada a Menorca durant aquestes festes de Nadal i reis que em van fer oblidar que vivim a l’Era del Gos. El pintor Vicent Pons Rotger m’obsequia amb un dibuix preciós que mostra un ullastre tombat cap al sud en un poblat talaiòtic. Em fa pensar en el meu llibre de poemes «L’illa dels arbres vençuts». La motivació del regal? Un modest escrit que formarà part d’un llibre molt interessant centrat en l’erotisme que publicarà enguany l’excel·lent i carismàtic pintor de Ferreries.
I la llista seria interminable. La bondat com a punt més elevat de la intel·ligència. La generositat com a mostra de grandesa i d’empoderament. David de Coca, Tomeu Coll i Lluc Guix (Sopa de pedra), Bosco de Coca, Lupe Serra (berenar a Binidonís), Damià Coll i Mari Allés (sopar a Ferreries), Cris Juanico i Dolors Boatella (presentació «Arenal» llibreria vaDllibres), Crispin Mariano i Paco Bagur Mercadal (vi, rialles i bona conversa) etcètera, etcètera.
Lluitarem contra l’Era del Gos i els seus implacables seguidors i, quan haguem guanyat amb les úniques armes de la bondat i de la intel·ligència, anirem a celebrar-ho davall el teix mil·lenari de les Merindades de Burgos. Ho farem envoltats de llibres i brindarem amb cervesa fresca.
TEIX. Conífera que pot superar els vint metres. Té un tronc marró verdós i gruixat que pot arribar als quatre metres de diàmetre. De creixement lent, pot assolir els 4.000 anys.
