De què anam?

«Voler la mar i les arenes»

|

Valorar:

Si he de dir ver, no sé si aquesta locució encara l’empren a qualque banda, potser a València o a Catalunya. Però serveix per resumir les desgràcies de la darrera setmana. Una part dels desastres que hi ha hagut, ben segur que es poden atribuir a la natura. Però una altra de més important, no.

És evident que esteim immersos en un període de grans canvis en el clima, com certifiquen tots els experts competents i com amaguen tots els polítics deshonestos. Però no ara, sinó des de fa ja uns quants anys.

Després de veure com ha quedat bonibé tota la costa mediterrània, la pregunta és ben simple. Refaran tot allò que s’ha enduit la mar? Reposaran l’arena de les platges desaparegudes? Reconstruiran les cases que es van fer allà on no tocava? Repararan aquests passejos marítims carrinclons -ara destrossats- que es repetien per les platges de la Península?

Perquè la costa ja l’havia arrasada abans l’especulació, que per allà on passava ho anava destruint tot. S’havia carregat les dunes que proveïen d’arena les platges. Havia construïts ports esportius que canvien els corrents. Havia eliminat les algues sense preveure’n les conseqüències. Hi ara ploren perquè... hi ha hagut un temporal.

Però els entesos avisen que si antany els temporals eren esparsos, ara seran cada vegada més freqüents, igual que les sequeres i els aiguats. I que s’haurien de replantejar moltes accions dels humans contràries a la natura, si no és que volem que el món que hem conegut s’acabi de regirar en contra nostre.

Allò que tocaria fer ara, per ser conseqüents, per no abocar doblers a un pou sense fons, seria eliminar urbanitzacions, carreteres i rails ran de mar i restaurar les àrees naturals que la separaven dels espais habitats. La costa més o manco com era abans de l’especulació i de la supèrbia del capital. Però ja sabem que açò ara és impossible.

A la vista del panorama, Menorca no ha sortit malparada del temporal, segurament perquè aquí els disbarats urbanístics no han estat tan grossos, per més que n’hi hagi. És un bon moment per reflexionar sobre la crítica constant a les restriccions urbanístiques de l’Illa. I per recordar que de vegades toca dir «no», per molt de negoci immediat que s’ensumi.

Però el problema no és només local. Ja fa estona que hem descobert que el món és molt petit i que tot forma part d’un únic engranatge. Ara mateix, la mar està pujant de nivell a Menorca perquè es fonen els gels de l’Àrtic i de l’Antàrtida. Ara mateix, un virus que s’ha detectat a la Xina ja té en estat d’alerta l’hospital Mateu Orfila...

Un metge ho explicava molt bé en una entrevista. Avui la distància entre dues comunitats es mesura pel temps que triga un avió en anar d’una a l’altra. Mala cosa per a una illa que han decidit que ha de viure per força del turisme.

Però costa de fer entendre tot açò a una població mundial que s’ha volgut educar en l’interès immediat i en la necessitat de satisfer les coses més estúpides, com la potència del cotxo o les dimensions del televisor o, ara, les aplicacions del mòbil nou.

Açò continua donant vots als polítics que s’estimen més fer veure que no hi ha límits i que el progrés és poder comprar més coses. Açò quan hi ha democràcia, perquè quan no n’hi ha, encara més: serveix per mantenir la població dins el boer. I en tots dos casos, per fer més rics els rics.

És un clàssic que quan les coses van malament, es confia que seran els joves qui ho aclariran. Potser sí. Mentre el món es va degradant, ells tenen damunt la taula uns quants problemes més. Sous miserables, temporalitat a betzef i preus de l’habitatge disparats. Tots els ingredients per no poder fer un projecte de vida propi. O per rebel·lar-se.