Xerrar boig

Les olors, les velles olors...

|

Valorar:

No fa molt, una persona, considerada un dels nassos més prodigiosos del planeta —ja sé que no és, ai, el teu cas—, afirmava que normalment les persones parlen i comenten coses de gastronomia, de paisatges, espectacles, llibres, viatges o concerts, coses que han viscut i que, millors o pitjors, els han agradat o sobtat, però que difícilment ho fan sobre les olors que han apreciat o patit. El paladar, l’oïda o la vista són, sembla, els protagonistes, els líders dels nostres sentits. L’olfacte queda en un discret segon terme.

Crec jo, i esper que hi estiguis d’acord, que el motiu bàsic d’aquesta aparent indiferència radica en el fet que les olors no necessiten de la memòria. Elles mateixes són memòria. Tots guardam en els calaixos dels records, per recòndits i amagats que estiguin, l’empremta de la nostra vida olfactiva. Recordarem un vers après fa un munt d’anys o cantarem una vella cançó, però ens costaria explicar o descriure una olor per agradable que fos. Res no s’ha perdut: si un dia la tornessis a sentir, la recordaràs tot d’una i amb ella et vindran també clarament a la memòria detalls de l’escenari i circumstàncies que tu creies esborrats o descatalogats, com els llibres.

No, en el fons mai no hem oblidat les aromes que han vestit la nostra petita història personal: segueixen allà, perfectament embolicades en el fràgil paper del pas dels anys, estotjades a una raconet del cervell per si un dia les volem recuperar. Les olors, les velles olors són també un capítol del nostre passat: formen part del nostre més íntim currículum. La natura és aromes, la vida té olors; cada dia el seu. Sabies que els sabors en gran part són olors...?

Amb tot això no vull que pensis que em referesc a les fragàncies o perfums que uns experts fabriquen i venen en sofisticats envasos de disseny a preus altíssims amb la promesa que, ben igual que els models dels seus anuncis, resultarem més atractius, més desitjables, en el fons. No, jo el que pretenc realment és evocar les petites i humils olors de la nostra vida quotidiana.

De la infantesa recordaràs, per exemple, l’olor del llapis acabat de treure punta, de la goma d’esborrar o la d’aquella ‘tinta xina’ de tantes taques. L’escola tenia una seva peculiar olor com la que exhalava el penetrant i embafador encens de les misses matineres.

Entrant a casa et podien rebre els fantàstics efluvis d’un sofregit de ceba i tomàtic que t’arribaven de la cuina o el d’aquelles cruixents torrades de pa que rebrien després una petita pluja d’oli bo o la del sensual aroma d’un cafè acabat de fer. La fruita tenia les seves intenses olors: melons, albercocs, llimones, melicotons o maduixots... Jo record de manera nítida el perfum indescriptible d’unes minúscules maduixes silvestres anades a cercar amb mon pare o, molts anys més tard, la tènue olor dels primers esclata-sangs, acabats de trobar: indefinibles.

Ja avançada la tardor, les avui quasi desaparegudes castanyeres pintaven l’aire dels carrers amb les olors de les seves castanyes torrades.

Mai cap persona que l’hagi sentit oblidarà l’olor de la terra banyada per les primeres pluges d’una tardor que arriba. Sembla que aquesta terra tan hermosa i ara tan fràgil i poc respectada, espoliada inclús, desperti de nou i vulgui tornar a reviure compartint aquest miraculós renéixer. La mar, amic meu, té també la seva aroma, aroma salobre i blavosa que acompanya sempre el navegar del teu llaüt.

Les olors de casa: la d’una pipa encesa, la que fan alguns llibres, la dels llençols nets, la d’un sabó mans, la d’antics mobles de llenya o la d’una tranquil·la conversa després de sopar...

Les olors, aquestes entranyables i velles olors, són una part de la nostra biografia.