El bisbe Joan Piris, quan Menorca encara no tenia presó, es va enfadar molt amb Cope quan el seu locutor estrella Jiménez Losantos va tractar els presos com escòria. L’església estava compromesa, a través de la pastoral penitenciària, amb atracar a l’Illa els menorquins que complien una condemna a un altre lloc. I per aquest motiu va apostar per la construcció d’un centre penitenciari. Gent de la diòcesi s’ha dedicat, des de juliol de 2011 en què es va obrir la presó, a col·laborar en l’aplicació del tercer grau i en oferir activitats en el mateix centre que ajudin els presos a sentir-se persones, rehabilitar-se i tornar a la societat en millors condicions.
Aquesta visió humanista i cristiana dels presos com a persones que paguen amb la pèrdua de llibertat el delicte del qual són responsables ha baratat en els darrers anys. Els crims més terribles fan que tota la societat respongui com una víctima solidària. Els mitjans de comunicació, també la televisió pública, en fan un seguiment espectacular, fins al punt que es torna a reivindicar la justícia privada, la d’ull per ull, però exigint a l’Estat més duresa en les condemnes i menys privilegis pels presos. Les víctimes són el referent per aplicar justícia, quan de fet una víctima, pel dolor que sent, no pot ocupar el lloc ni la responsabilitat del legislador o del jutge.
Aquest és un dels grans perills, crec que més greu que no el coronavirus, de la nostra societat. La majoria de partits renuncien a la seva responsabilitat pública per doblegar-se a les reclamacions de la intolerància social, si aquesta es veu ratificada per les enquestes. El Tribunal Constitucional te pendent des de fa temps resoldre el recurs contra la llei de Presó Permanent i Revisable. Els partits han acordat no prendre cap decisió fins que no hi hagi resolució, tot i que s’ha demostrat que la condemna perpetua no ajuda a evitar els crims, no dissuadeix, ni a rehabilitar el criminal. Un altre cas que arriba al «govern dels jutges».
