Pedraules

'Brexit' (467)

| |

Valorar:

Els arxipèlags no existeixen. Són una invenció dels continents. Sou capaços d’imaginar-vos un arxipèlag de continents? Absurd. Així, per què han d’existir els arxipèlags d’illes? No existeixen, els arxipèlags. Ni d’illes ni de continents. Només hi ha els continents. Només hi ha les illes. Les illes en singular. En present. Una illa. Una altra illa. Una altra illa. I, així, fins a l’infinit de les illes. És igual que comparteixin mar i estiguin una al costat de l’altra. Són illes singulars i és impossible anar més enllà. És impossible establir entre illes una relació d’igualtat. Una illa s’imposarà a l’altra i es romprà així l’ànima de la insularitat. Ningú les ha comptat? Les illes, vull dir. Sabem quants continents existeixen. Cinc o sis. Va variant. Coneixem quantes illes hi ha al món? No ho sabem. És difícil calcular-ho. El que no es pot comptar, allò que no es pot encadenar a un nombre té una aureola màgica, una energia especial i intrínseca que no tenen les coses que es poden comptabilitzar.

Les illes se senten el centre del món. Són el centre del món. Per tant, no poden convertir-se en satèl·lits d’altres illes o d’una part acantonada i residual del continent. En el pla burocràtic si que pot succeir. En el pla emocional, que és el que preval per damunt de les convencions que s’han inventat els humans per organitzar-nos en subjectives comunitats, no. Una illa és el centre del món. Una altra illa és el centre del món. L’illa del costat és el centre del món. Les illes tenen les seves pròpies normes. No m’estic referint a les científiques normes de les illes (Island rules) que han propiciat en circumstàncies especials l’existència d’animals extingits, únics i mitològics com ara el conill gegant de Menorca que va regnar a la nostra illa fa cinc milions d’anys. No, em venen al cap les diferents maneres de conduir -per la dreta o per l’esquerre-, els costums domèstics, el menjar, els codis de comportament ancestrals. Els continents no funcionen així. Creuen de manera ingènua que el centre del món es troba en un punt concret de les seves capitals. A Madrid, una ciutat gèlida i monocord, asseguren que el centre, on comença tot, es troba a la Porta del Sol, al costa de l’edifici de la Casa de Correus, on una placa de granit i llautó clavada allà enmig afirma ser el quilòmetre zero, l’origen de les carreteres radials del Regne d’Espanya. Quina absurditat plena de petulància que, afortunadament, no afecta les illes gràcies a la frontera i, a la vegada, autopista líquida, que és la mar. Carreteres! Dalí, per la seva banda, creia que el centre del món es trobava a l’estació de trens de Perpinyà. A la capital de França, encara més al nord, més endins del continent europeu, tenen el Meridià de París que competeix sense gaire èxit amb el de Greenwich. A Londres no trobareu cap punt que indiqui i marqui la centralitat universal. Com assegura el refrany, la dita popular, no tenen cap necessitat de presumir. Londres, la capital d’una gran illa, és el centre del món. No ho és Brussel·les ni, encara molt menys, París o Berlín.

És en aquest context de topada entre la mentalitat i l’egocentrisme dels continents i de les illes que s’ha d’entendre la victòria dels partidaris de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, moviment que va ser batejat amb l’original i encertat nom de 'Brexit' (paraula combinada formada per les paraules angleses Britain, ‘Gran Bretanya’, i exit, ‘sortida’). Ha de ser insuportable sentir-te el centre del món, estar convençut que ets el centre del món, pàtria de Shakespeare i dels Beatles, i ser un satèl·lit geogràfic i polític d’una entitat política superior, amb moneda pròpia i sense glamur, que és la Unió Europea. El meu cor és de les illes; el meu cap, la meva intel·ligència, és dels continents (per aquest motiu visc a Barcelona). Per tant, entenc perfectament el sentiment insular dels britànics que els ha dut a sortir de la Unió Europea encara que, com a membre de la Comunitat, em sap greu que la Gran Bretanya ens hagi deixat. Entre les prediccions catastrofistes referents al futur del Regne Unit i les visions triomfalistes, em decant per les segones si els britànics són capaços d’admetre les dificultats inicials. Ens repeteixen els economistes que l’economia és un estat d’ànim. Els grans cracks econòmics han estat propiciats, diuen, per un creixent estat de pànic d’arrel subjectiva. Contràriament, les grans bonances econòmiques han sorgit i s’han consolidat enmig d’un estat, també subjectiu, d’optimisme. Amb el 'Brexit', la Gran Bretanya ha reforçat la pròpia autoestima i ha recuperat la seva identitat orgullosament insular. Per tant, la meva predicció gens científica és que, superades les dificultats i obstacles inicials, el Regne Unit se’n sortirà i recuperarà el seu protagonisme històric.

I la Unió Europea? Se’n ressentirà de la sortida del Regne Unit? Com a mínim perdrà glamur i l’arrogància de les illes.

I, tornant al nostre petit país governat des d’un ingenu quilòmetre zero. Quina vergonya, no? El Regne Unit s’ha separat de forma unilateral d’Europa sense deixar-nos votar a la resta d’europeus. Només han votat els britànics! No ens havia fet creure la caverna mediàtica i els seus sequaços que en un hipotètic referèndum d’independència havia de votar tot el conjunt de la població i no només la regió afectada? No els havia de passar, d’altra banda, com va afirmar el ministre aquell del Partit Popular que s’adorm durant les sessions del Parlament Europeu, que vagarien per sempre en l’espai estel·lar? És el que jo dic i confirmen els experts. Les illes tenen les seves pròpies normes i tant se’ls fot la resta. Així com ha de ser ara que vivim a l’egocèntrica Era del Gos.